Una cosa que he heretat de la meva mare és no procrastinar les coses i buscar-hi solució. Quan estic malament, tinc tantes ganes de sentir-me bé que busco desesperadament moltes coses per fer una guerra curta i efectiva. Com, per exemple, per pal·liar l’estrès he fet homeopatia, teràpia de llums, flors de Bach, reflexoteràpia... Un llarg etcètera de coses, fins que noto que quadrar un massatge a l’agenda —que m’hauria de relaxar— m’està causant més estrès que una altra cosa.
El tema de la meva veu ha estat un drama. He fet molts tractaments de logopèdia, he pres herbes i medicació, he visitat metges… Vaig estar una temporada que res no em servia i segurament el que tenia era por. Aquella por que et paralitza i que et deixa sense paraules. “La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols” diu Eva Baltasar a Permagel.
Pensava que dormia poc i somiava molt. I és que per fer realitat aquests somnis no es tracta de treballar més hores, sinó de rendir les que fas estant ben desperta. Després de provar-ho tot, he descobert que el que havia de fer no costava diners i que només estava a les meves mans: dormir i deixar de llevar-me a les 4.30 de la matinada, com havia fet durant nou anys. El Club de les cinc de la matinada ha fet molt de mal a les xarxes neuronals. D'ençà que vaig tenir la Vita, la suma de no poder dormir per la lactància i per aprofitar el dia per criar la meva filla sense oblidar la meva professió, m’obligava a escurçar la nit. Podria afegir més coses, però crec que el secret estava en la manca d’amor propi. Pensava que això de llevar-me tan aviat havia estat la meva R+D+D. Però el resultat era que a mig matí ja portava una jornada completa de treball i que a les 20 hores estava al món dels esgotats vitals. Per una part, m’anava bé fer vida de mare soltera per anar a dormir a la mateixa hora que els meus fills, però, per l’altra, matava qualsevol relació de parella.
Trobo genial que es facin controls d’alcoholèmia, però trobo que també s’haurien de fer de son. Una persona que no dorm és tan perillosa com un borratxo. Aquest punt d’estar fora de la realitat es pot convertir en una addició. Les coses, quan estàs encantada, sembla que facin una mica menys de mal. Va haver-hi un període, no gaire llunyà, que em vaig haver de medicar per dormir, com fa gran part de la societat. Molts cops, a les tres de la matinada, ja estava escrivint davant de l’ordinador amb l’ànsia de no arribar a tot. La veritat és que el meu workaholisme podia amb la pastilleta i, fins i tot, quan me'n van receptar el doble. Increïble el viatge de saber que per màgia el teu cervell farà una desconnexió total. Em pensava que després d’utilitzar-la durant mesos no seria capaç de tornar a dormir per mi sola, però no ha estat així. El meu cos ha tornat a sintonitzar-se amb les meves ganes de viure i d’estar bé. I és que en el pensament no hi ha res tan urgent que no es pugui fer l’endemà, si tens l’energia renovada i plena de llum.
Un gran antidepressiu i el millor filtre a Instagram és dormir les hores que necessites
És important dormir vuit hores per realitzar totes les fases del son. També per als músculs, perquè no incrementes massa muscular en entrenar, sinó mentre descanses. Podríem dir que dormir és l’entrenament invisible. M’ha costat entendre per què em trobava tan malament: el que necessitava era dormir les hores que volia el meu cos i també el meu cor, que s’ha anat curant com la meva ment quan han deixat de veure la vida com si fos una pel·lícula. All you need is love, deien The Beatles. Tot el que necessites és dormir, diu la Falgueras. Perquè no dormir no et fa millor persona. Anar a tot drap i no tenir temps per carregar bateria és i et converteix en un ésser patètic. Dormir perquè el teu subconscient faci la seva feina, per ser, després, més conscients i més forts a la vida diària. I si no, que li preguntin a l’Estivill quanta gent va zombi per la vida.
Dormir també ajuda a tenir més memòria, malgrat que —crec— ser feliç consisteix a tenir-ne poca i de selectiva. Aprendre a oblidar significa perdonar. Però a partir de certa edat, i després d’haver vist la pel·lícula Sempre Alice de la Julianne Moore tens encara més por de tenir Alzheimer. A partir dels 40 (per dir una xifra), comences a dir coses com: ho tinc a la punta de la llengua. A no recordar els noms dels coneguts, i desitjaries tenir —com a El diable es vesteix de Prada— algú que t’ho xerrés a l’orella. Ja no recordo el dia en què no m'oblidava de res! He dit a partir dels 40, encara que la meva pitjor etapa memorística va ser durant l’embaràs de la Vita, el 2015. Suposo que tota l’atenció se te'n va a la panxa. Ets capaç de no recordar res, però sí l’últim cop que el nadó s’ha mogut. Després d'haver anat a l'enterrament de l’àvia de la meva millor amiga, al cap de tres setmanes li vaig preguntar com estava la seva àvia. I és que el ball hormonal és tan boig com anar col·locada.
Jo no tenia Alzheimer; tenia el cortisol pels núvols. El que necessitava era dormir, i és que descansar el necessari t’ajuda a la flexibilitat cognitiva. És a dir, a canviar de perspectiva i a millorar la salut mental mitjançant un canvi en l’estructura cerebral. El que he après els últims mesos és que un gran antidepressiu i el millor filtre a Instagram és dormir les hores que necessites. Un tractament a cost zero que m’ha fet recuperar totes les veus del meu cos.