José Luis Rodríguez Zapatero és un clar exemple que res és el que sembla i que tenir la bondat i l’altruisme com a titulars del programa electoral no és garantia de res. Que bonic quedava aquell gest del dit índex arquejat sobre la cella que tants intel·lectuals, artistes, actors i representants de la cultura van adoptar per defensar un president amable, dialogant i progressista. Que bonica quedava la foto de tots aquells dits arquejats en cares somrients. Quan hi penso, encara m’emociono. Em recorden una mica totes aquestes banderes palestines i síndries a les fotos de perfil de gent que no sap ni on cau Palestina, però que se senten moralment compromesos amb els palestins sense saber de la missa la meitat, i aquestes flotilles que paguem amablement els contribuents perquè quatre eixelebrats (en sentit figurat, és clar) d’extrema esquerra puguin gaudir d’un bonic viatge pel Mediterrani amb l’excusa d’anar-los a portar un parell de llaunes de tonyina i victimitzar una mica.
Un altre exemple de bondat de l’esquerra —en aquest cas— més extrema l’hem tingut gràcies a l’aportació que, molt amablement, va fer el parlamentari David Cid (dels Comuns) la setmana passada amb el seu habitual catanyol (tot i que s’hi esforça, sempre deixa anar alguna paraula castellana, suposo que perquè els castellanoparlants no se sentin menyspreats a Catalunya i perquè no desaparegui el castellà, que tothom sap que es debat entre la vida i la mort): “[…] i deia la seva amiga íntima, la senyora Orriols, perquè aquí fan veure que es barallen, però després als passadissos tots són arrumacus (una paraula molt nostrada; degué aparèixer pels vols de l’edat mitjana en un poble de la Garrotxa)”. Sense oblidar el cameo de Josep Rull, que se li escapava el riure per sota el nas quan intentava fer entendre a la senyora Orriols que havia exagerat la situació, i el somriure còmplice de la seva companya de partit, Susanna Segovia. Segons Cid, era una manera de dir que “AC té bon rotllo amb Vox” (un registre lingüístic molt adient per a un parlamentari; ni Pompeu Fabra ho hauria expressat millor).
Però tornem a la bondat del PSOE, un partit d’esquerres, socialista —deixeu que recalqui aquests dos adjectius—, que, tot i presentar-se com l’alternativa de l’extrema dreta i dels dolents més dolents que us pugueu imaginar sobre un cavall alat, no deixa de sorprendre’ns amb nous casos de corrupció cada dia i que, per més evident que sigui que el seu partit no s’aguanta ni amb pinces, és incapaç d’abaixar el teló i demanar perdó.
Només dic que calen menys estratègies i manipulacions per enriquir-se a costa dels ciutadans i més honradesa
I jo em pregunto, per què els partits polítics necessiten tantes estratègies per guanyar les eleccions? No calen estratègies: l’únic que cal és honradesa. No hi ha hagut mai cap partit, que jo recordi, que hagi fet tot el que ha jurat i perjurat que faria tan bon punt estigués al govern. Quan ets sincer, no et calen estratègies; les teves accions parlen per tu. La gent està farta de frases èpiques buides de contingut de persones que, al cap dels anys, s’acaba sabent que, més que herois, eren els dolents de la pel·lícula.
Amb això no estic pas dient que no existeixi l’extrema dreta, Déu me’n guard! —caldria veure, però, què és extrema dreta i què no, que n’hi ha que els agrada molt desprestigiar l’adversari per guanyar les eleccions amb el primer adjectiu que els passa pel cap—, ni que l’extrema dreta no sigui corrupta —malauradament, d’avariciosos sense escrúpols n’hi ha a totes les cases—, només dic que calen menys estratègies i manipulacions per enriquir-se a costa dels ciutadans i més honradesa. Que cal ser honest amb els electors i presentar propostes reals i factibles (i que llavors l’electorat decideixi quines propostes li semblen més necessàries) i no convertir la política en un camp de batalla en què guanya el més manipulador de tots. Que ja som adults, i tots volem viure bé i tranquils.