Aquests dies tots som París. A veure quant dura. No, és que recordo fa mesos, quan tots vam ser Charlie. I va resultar que alguns dels que llavors ho van ser molt (ei, però més Charlie que els mateixos Charlie), tampoc no feia pas tant de temps deien que Charlie Hebdo era una vergonya. El trobaven massa irreverent. Alguna gent canvia ràpid d'opinió. I de conviccions. Depèn d'on bufa el vent. Concretament. I aquests són, curiosament, els mateixos que ara et diuen de tot si manifestes la teva sorpresa davant d'aquest cursa de francesos i russos per bombardejar ciutats sirianes. Ciutats sirianes, per cert, amb població civil. Tan civil i tan culpable com els francesos que divendres sopaven en una terrassa o eren en un concert. Escolti, però no hem quedat que els atemptats de París "van ser pensats a Síria i organitzats a Bèlgica"? Doncs bé, la coherència indicaria que també caldria bombardejar Bèlgica, no? I, oi que no ho farem? I, oi que assenyalar la incoherència no implica estar defensant cap terrorista sinó gent com vostè i jo? Gent a qui ens agraden tan poc els terroristes que ni els venem armes ni hi fem negocis. Cosa que altres no poden dir. I, ¿oi que estem d'acord que acusar de complicitat amb els terroristes a qui fa segons quines reflexions és la millor manera que ningú faci segons quines reflexions que despullen accions tan incomprensibles com inadmissibles?

A la segona frase d'aquest text deia això del "a veure quant dura" perquè ara que estem tous (i toves) per tot el que ha passat a París, ens treuen esquers per consolar-nos. Collarets amb colorins de la solidaritat i del tots estem amb els que pateixen. Com van fer l'11M. ¿Se'n recorda del famós monument a les víctimes situat a l'estació de rodalies d'Atocha? Van inaugurar-lo l'any 2007. El Rei Joan Carles, la reina Sofia i els llavors Prínceps d'Astúries acompanyats del president ZT (Zapatero Tarannà), l'alcalde de Madrid Ruíz-Gallardón i un munt d'autoritats. En aquell moment tot va ser molt bonic i emotiu. Ara el record a les 191 víctimes està tancat. I abandonat. I, pitjor encara, la tela on havia reproduïts els missatges d'homenatge escrits pels ciutadans a l'altar improvisat aquells dies en plena estació ja no forma part de la cúpula del monument. No. La instal·lació està abandonada, per tant el sistema que hauria d'elevar-la no funciona. I allà està, a terra, feta un manyoc. Derrotada. Com a gran metàfora de tot plegat. I em quedo només amb el detall del monument perquè si em poso a recordar l'ús polític que alguns partits que comencen per P i acaben per P van fer de les víctimes, de les de l'11M i de les d'ETA, encara em posaré de molt més mala llet.

Total, que a veure quant dura això de París, sí. O, millor dit, a veure quant tarden a espatllar-ho.