Nadal. Dies de pau i amor. En teoria. La realitat, però, és que sí que ho són per a molta gent, però per a molta altra són dies de convencionalismes absurds i de suportar gent insuportable a qui no tens res a dir.
Totes les civilitzacions tenen una festa per reunir les famílies. Abans, les feines esclaves al camp i les llargues distàncies que s'havien de recórrer amb mula o carro feien que això només fos possible aconseguir-ho un cop l'any i perquè és l'època en què la terra esta "morta" i podien passar dos o tres dies sense haver d'estar-ne pendent. I així va néixer Nadal com a festa familiar a la qual després van afegir el folre i les manilles de la religió. I per aprofitar el viatge i les sobralles, vam inventar-nos Sant Esteve i els canelons. I, com que llavors la gent es passava l'any menjant el que podia i feia feines dures, els àpats eren contundents. Avui no té sentit. El quart caneló que t'acaba entaforant la mare o la sogra hauria de ser matèria punible pel Tribunal de l'Haia.
La solució a l'horror del Nadal seria senzilla: passi'l amb qui realment tingui ganes de veure. Per què estar amb algú que no t'interessa? Cal? No, oi? I faci regals només si creu que hi ha alguna cosa que pot fer il·lusió a la persona que el rebi. Per acabar regalant una cosa impersonal i sense ànima, per compromís, no val la pena perdre el temps. Una abraçada sincera o preguntar-li a algú com li va la vida perquè realment t'interessa, són grans regals.
Per tant, Bon Nadal si el celebra o Bon Solstici si és el cas. O bon el que sigui que celebri. Desitjo que s'ho passi molt bé en companyia de persones que li provoquin felicitat. I rigui i gaudeixi. I pensi que diumenge, sigui quin sigui el resultat de l'assemblea de la CUP, Catalunya en ple pairà la beixamel. Pam! De sobte! Que ja tocava, que encara ara ens torna el sopar que ens vam fotre del 27 de setembre i que no hi ha hagut manera ni prenent-nos la collita mundial de te verd i de menta-poliol.