Han estat aquestes unes eleccions fallides? Depèn de com es miri. Si es tractava d'expressar a les urnes l'estat d'ànim de la societat després de vuit anys d'empobriment econòmic, patiment social i descomposició política, aquesta votació ha resultat ser una teràpia immillorable. Però si l'objectiu era elegir un president i dotar Espanya d'un Govern i d'una majoria parlamentària que el sostingui, el menys que es pot dir és que Espanya ha fet un pas en fals.

El vot com a expressió del clima social o el vot com a decisió política operativa: aquesta dicotomia ha sobrevolat aquesta elecció des del primer moment. I en vista del resultat, és evident que la primera dimensió s'ha imposat sobre la segona. Aquí tothom ha decidit fer amb el seu vot el que li demanava el cos sense parar gaire atenció a les conseqüències sobre la governació del país. Podemos és qui millor ha interpretat aquesta disposició de l'electorat i ha muntat la seva reeixida campanya sobre un eficaç “voti el que sent” mentre que altres líders s'enredaven en enrevessades apel·lacions al vot tàctic.

El cert és que han passat 48 hores i ens disposem a celebrar el Nadal i Cap d'Any sense tenir ni punyetera idea de qui serà el pròxim president del govern espanyol i amb qui o qui governarà. I és de témer que passin 48 dies i seguim igual. L'embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya. La fragmentació dels parlaments combina malament amb la rigidesa de les posicions polítiques i l'al·lèrgia que aquí patim a les coalicions de govern que són el pa de cada dia en les democràcies europees.

L'embús polític que es viu a Catalunya des del 27S pot reproduir-se a Espanya

La gestió de les expectatives és essencial en la competició democràtica, i la vivència d'aquest resultat electoral ha estat molt més induïda per les expectatives que s'havien creat que pel seu valor objectiu.

Fa tres mesos, qualsevol dirigent socialista hauria considerat que obtenir un 22% i perdre un milió i mig de vots i 20 escons respecte al desastrós resultat de Rubalcaba el 2011 seria una catàstrofe sense pal·liatius i suposaria la decapitació fulminant de Pedro Sánchez. Avui han rebut aquest resultat gairebé com un triomf, i el líder del PSOE se sent reforçat al seu lloc.

El PSOE té dos drames a mitjà termini: el primer és que ha perdut l'hegemonia de l'esquerra. 5,5 milions de vots per als socialistes i 6,1 milions per a la suma de Podemos i IU: l'espai de l'esquerra ha quedat dividit en un 47% per al Partit de Pablo Iglesias, “l'avi” i un 53% per a Pablo Iglesias “el cues” i els seus satèl·lits. Més enllà de les tortuositats de les aliances immediates, això és un canvi geològic al mapa polític espanyol.

I el segon mal de fons del PSOE és el seu naufragi en els grans conglomerats urbans. No es pot pretendre ser majoritari a Espanya si ets quart a Madrid, quart a Barcelona, quart a València, quart a Bilbao i tercer a Saragossa i A Coruña (i podem continuar).

També s'ha fragmentat la dreta, però menys: 67% per al PP i 33% per a Ciutadans.

El PP també té el seu particular drama. No es pot resistir gaire temps com a partit majoritari a còpia del suport dels pobles petits i de les persones majors de 65 anys. El partit de la dreta no només necessita urgentment una renovació de la seva cúpula dirigent i dels seus procediments de treball, sinó també de la seva pròpia base electoral. Ara li ha traspassat més de dos milions de vots a Ciutadans (la majoria, menors de 45 anys); però si segueix amb el seu actual ritme, en el futur seran molts més.

En realitat, tots aquests canvis es van manifestar ja en les eleccions municipals i autonòmiques de maig i en la resta d'autonòmiques que han tingut lloc al llarg del 2015. Si atenem els percentatges, el resultat d'aquestes generals s'assembla bastant al de l'agregació de totes les autonòmiques celebrades durant l'any. Va ser al maig quan es van establir les bases del nou mapa polític espanyol: fragmentació, majoria de l'esquerra sobre la dreta (un milió de vots més en les generals) i emergència de Podemos i C's per deixar el PP i el PSOE reduïts al 50% dels vots.

PP i PSOE pràcticament han reproduït l'escenari que van tenir al maig

El 20D ha estat una prolongació d'aquest escenari. El PP i el PSOE pràcticament han reproduït el resultat que van obtenir al maig. No només en percentatges, sinó també en la distribució territorial del seu vot: on van estar forts llavors (per exemple, el PSOE a Andalusia i Extremadura) ho han tornat a estar ara i viceversa.

Què ha passat des d'aleshores? Bàsicament, tres coses:

1. Que el PP i el PSOE han assolit la part alta de les forquilles de vot que els donaven les enquestes pel fet que la crescuda de la participació no ha assolit ni de lluny el nivell que s'esperava.

2. Que Podemos ha penetrat com a ganivet en mantega en l'espai del nacionalisme radical. És probable que hagi rebut un bon cabal de vots de la CUP a Catalunya (a més de la formidable mobilització que li ha deixat Colau; al País Basc ha deixat EH-Bildu reduït a la meitat de la força electoral que va tenir fa quatre anys; i a Galícia ha fulminat el BNG i ha rebut el suport dels votants de Beiras).

Podem ha penetrat com a ganivet en mantega en l'espai del nacionalisme radical

No és estrany que en la mateixa nit electoral Pablo Iglesias es presentés com el campió de “l'Espanya plurinacional” i que la seva primera exigència pública per acordar amb el PSOE hagi estat el compromís d'un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Després d'aquestes eleccions, Podemos adquireix un nou perfil i es converteix de fet en una estranya coalició de populisme, socialdemocràcia kitsch i nacionalisme extraconstitucional.

Una mica més sobre Podemos: IU ha aconseguit, ella soleta, més de 900.000 vots amb el ridícul botí de dos escons. Imaginin el que hagués suposat en escons afegir tots aquests vots al paquet de Podemos i els seus aliats: avui seria Iglesias i no Sánchez l'indiscutible candidat de l'esquerra a una possible investidura. Que dolent és el sectarisme.

3. Que Ciutadans s'ha quedat sense gasolina en la recta final, perdent a força de toscos errors d'estratègia de campanya el “momentum” que al seu moment el va fer aparèixer, fins i tot com la possible gran sorpresa d'aquesta campanya. Amb el desinflament ha salvat un bon grapat d'escons que el PSOE tenia seriosament compromesos a les províncies estratègiques de les dues Castelles.

Com diuen els britànics, estem davant d'un Parlament “penjat”: aquell que és incapaç de produir un govern sostenible. No hi ha vots per a la investidura de Rajoy ni n'hi haurà per a la de Sánchez. Així, només veig dos escenaris versemblants: un govern d'àmplia base parlamentària amb un programa curt lligat a una reforma constitucional i una durada taxada; i si això no és possible, eleccions al maig del 2016.