Objectiu assolit. La diputada de Podemos, Carolina Bescansa, ha aconseguit que tothom parli d'ella: de com ha dut el seu fill a l'escó, de com ha votat amb ell en braços, de com li ha donat de mamar, de com un diputat anònim ha escrit "el hijo de Bescansa" a la papereta per triar el president de la Cambra... però sobretot ha aconseguit obrir el debat. El debat sobre una mare que ha dut el seu fill de sis mesos a un lloc de treball que, com és el Congrés dels Diputats, ha provocat un gran ressò mediàtic.

Posturisme o reivindicació? Espectacle o conscienciació? Denúncia o normalitat? El debat és molt interessant perquè té a veure amb una situació gens resolta a les societats modernes, com és la conciliació de la vida laboral i familiar de les dones que decideixen ser mares.

Se suposa que sobre tots els temes cal tenir una opinió. Jo, si em perdona, sobre aquest en tinc dues. Resumides serien: tinc tants arguments a favor del gest de Bescansa com en contra, però guanyen els d'estar-hi a favor, tot i tenir-ne un de molt gros en contra. Sí, perquè trobaria encara més interessant per al debat que el gest l'hagués fet un home. Fent-lo una dona anem a petar a allò que si una parella està treballant i un fill es posa malalt, qui marxa normalment de la feina acostuma a ser la dona. O sigui, que al final és ella sempre la que carrega amb la responsabilitat, com ha acabat fent avui Bescansa. Fins i tot reivindicant, al final la imatge ha estat la d'una "ella" i no la d'un "ell". Segur que hi ha més d'un diputat home amb criatures de l'edat del fill de Bescansa, però a cap se li ha acudit fer la reivindicació. Sí, ja sé que cap d'ells pot donar de mamar a la criatura, però estem parlant d'un gest reivindicatiu o d'una necessitat real?

Al Congrés hi ha un servei de guarderia per a diputats i funcionaris, però les inscripcions s'han de fer a l'abril, quan Bescansa ni tan sols tenia previst anar en una llista electoral. Ho hem sabut gràcies al gest i, si es confirma, és una norma marciana.

És bo dur els nens a la guarderia (o amb el avis) quan són tan petits? La mare i el pare han de triar entre renunciar a poder estar amb el seu fill o treballar? No hi ha un terme mig? Bescansa, però, és una privilegiada. Ella pot dur la criatura a la feina i no passa res. Però, s'imagina la mateixa situació amb una advocada en un judici, una conductora d'autobús, una concertista de piano, una caixera de supermercat, una executiva en una reunió de direcció o una presentadora de TV?

I sobre aquest últim exemple, una vivència personal. Un servidor ha tingut en braços a Diego, que és el nom del nen en qüestió. Vaig coincidir amb tots dos en un programa de TV. Mentre ella era a plató, una persona se'n feia càrrec... bé, i la resta dels que passaven per allà, que eren uns quants i unes quantes, perquè tots li deien coses. I allà també li va donar de mamar, aprofitant un descans publicitari i amb un moviment de gent que ni li explico. I el nen ni s'immutava. O sigui, ella aquell dia va anar a la TV amb son fill com una cosa normal, però no el va treure per pantalla, cosa que sí ha pogut fer avui al Congrés. Per tant, avui la seva quotidianitat ha esdevingut reivindicació possible perquè ha pogut fer el que moltes dones no poden fer: fer visible la realitat. Per això ho ha fet. I, tancant el cercle, per això en parlem. I per això, al final, n'estic a favor.

(FOTO: Iglesias amb el nadó de Bescansa, al costat d'Errejón, al Congrés dels Diputats / EFE)