Tothom sabia des de feia molts dies que Jordi Pujol, a causa de l’estat de salut cada vegada més delicat en què es troba, no estava en condicions de ser jutjat amb plenitud de garanties en la causa oberta contra ell i la família per la procedència dels diners que durant anys van tenir a Andorra i que van mantenir amagats del fisc espanyol. Per això no és estrany que finalment el tribunal l’hagi exclòs del cas, com ja va passar en el seu moment amb Marta Ferrusola, la seva dona, morta el 2024. Però, per arribar a aquesta conclusió, no calia fer-lo anar a Madrid per sotmetre’l a un exercici d’escarni que pràcticament tothom —sempre hi ha a qui li agrada fer-se notar i portar la contrària— ha deplorat.

El 126è president de la Generalitat té, des de fa temps, dificultats serioses de mobilitat —necessita caminador per desplaçar-se— i deficiències cognitives severes que li produeixen lapsus, pèrdues de memòria i bloquejos temporals que el deixen en blanc. A punt de fer 96 anys —el 9 de juny—, haver-li fet passar el suplici d’un viatge d’anada i tornada amb cotxe a la capital d’Espanya han sigut ganes ben bé de voler demostrar qui mana de veritat perquè quedi clar que és l’estament judicial —l'Audiència Nacional com a digna successora del franquista Tribunal de Orden Público (TOP)— el que salvaguarda la integritat de la pàtria espanyola per damunt de tot i de tothom i el que no té pietat ni tan sols amb els qui n’han estat col·laboradors lleials. I és que això és el que havia sigut Jordi Pujol com a valedor del marc legal autonòmic sorgit de la transició després de la mort del general Francisco Franco i com a detractor, per tant, de qualsevol vel·leïtat independentista dels catalans. Ell no havia combregat mai amb l’independentisme i quan s’hi va acostar —el 2017— va ser només per raons purament circumstancials.

Jordi Pujol no ha estat exculpat, només ha estat deixat fora del cas, i això a algú li pot generar el dubte de si realment és innocent o culpable

Tot plegat no impedeix que la història no l’acabi jutjant com el polític català més important de la segona meitat del segle XX i com el millor president de la Catalunya autonòmica. Però per a això encara falta, perquè justament l’exclusió de la causa judicial ha obert un últim interrogant al seu voltant. Jordi Pujol no ha estat exculpat, només ha estat deixat fora del cas, i això a algú li pot generar el dubte de si realment és innocent o culpable. Per aquest motiu, malgrat l’estat de salut, ell volia poder declarar, per oferir la seva versió dels fets i per manifestar-se innocent com ha fet sempre des de la devastadora confessió del 2014 que va causar un autèntic terratrèmol a l’escena política catalana, per contextualitzar, com l’ha definit ell mateix, “l’esguerro”. És l’ambivalència amb què els seus han acollit la decisió del tribunal: d’una banda, se senten alleujats perquè no ha d’afrontar el tràngol del judici i, de l’altra, els sap greu que no es pugui explicar i defensar públicament, com hauria volgut fer, amb la intenció d’esvair, precisament, dubtes.

Ara, gairebé dotze anys després que agafés tothom a contrapeu en un intent d’assumir tota la culpa de la sort que havia acompanyat al llarg dels anys la deixa de l’avi Florenci —el seu pare— i evitar que recaigués sobre la dona i els fills, cosa que va quedar en evidència des del primer moment que no aconseguiria, el 126è president de la Generalitat es troba pràcticament rehabilitat des del punt de vista polític. La decisió, en aquest sentit, de Salvador Illa d’incloure’l amb tota normalitat en la tanda d’entrevistes que, en el moment d’assumir el càrrec, va mantenir amb els seus predecessors i el fet de declarar-se admirador de la seva obra de govern han estat determinants perquè, si més no des del punt de vista institucional, la imatge en quedés restaurada. I de llavors ençà ha assistit a actes diversos sempre que hi ha estat convidat. Una altra cosa és el llegat polític i la consideració social, que no queda clar que hagi transcorregut prou temps perquè tot romangui com si res no hagués passat.

El temps dirà si la societat que havia confiat en la seva persona i que tant va decebre està en condicions de girar full. La decepció va ser molt gran i hi va haver molta gent de bona fe que es va sentir legítimament enganyada i que potser encara no ho ha paït del tot. Ell va intentar explicar-se àmpliament en el llibre Entre el dolor i l’esperança, que va aparèixer el 2021 i que, en format d’entrevista amb el periodista Vicenç Villatoro, es pot considerar, a cavall entre el retiment de comptes i l’assumpció de culpes, el seu testament polític. Jordi Pujol hi fa un esforç d'honestedat per mirar de recuperar la confiança que sap que ha perdut i que sap també que, tot i així, no serà fàcil justament de recuperar. Un text, en tot cas, que cinc anys després continua sent una obra de referència per entendre els últims anys de la seva vida política.

Pel que fa al llegat polític pròpiament dit, hi ha un element clau que ell mai no ha entès: per què es va prescindir d’una marca d’èxit com ho era CDC? Aquí la resposta la té Artur Mas, que va creure que la millor manera de superar el sotrac provocat per la confessió que ell i la família havien tingut diners amagats a Andorra era fer desaparèixer CDC i crear una altra marca. Però és evident que es va equivocar perquè el resultat, el PDeCAT, va ser un autèntic fiasco que ja fa temps que ha hagut d’abaixar la persiana. I, amb el JxCat de Carles Puigdemont, d’entrada no hi va acabar de sintonitzar i fins i tot va donar a entendre que en aquell moment es trobava més còmode amb l’ERC de Pere Aragonès i Oriol Junqueras. Avui, mal que bé, JxCat s’ha ressituat en la línia successòria de CDC i les coses han tornat més o menys a lloc.

Per a Jordi Pujol, tanmateix, mai no serà igual. En tot cas, tots els que l’han succeït a la presidència de Catalunya i al capdavant del partit han abaixat tant el nivell que al final entre tots han contribuït a fer-lo més bo del que molts creien. I el temps hi dirà la resta, perquè només el temps podrà esvair definitivament els dubtes que encara l’envolten.