(...)  Senzillament els meus professors no sabien què fer amb l'energia que l'erotisme dona als homes i la perdien de maneres lamentables. Es pensaven que eren sexis perquè eren periodistes, però tot i que vivien d'ensenyar l'ofici, i d'escriure als diaris, no sabien que tenien una relació de pa sucat amb oli amb l'idioma que parlaven. Ara no sabria explicar fins a quin punt això me'ls va fer còmics i com va accentuar durant uns anys la meva estupidesa i la timidesa amb la qual mirava d'encobrir-la.

Mentre busco la manera d'il·lustrar-ho, sento la veu de la Diana que em diu, intentant de corregir el meu tribalisme: "No eren còmics, Enric, eren ridículs". És veritat que posats en un estàndard europeu, la majoria de professors que m'han marcat eren ridículs. Però el meu besavi no traduïa Shakespeare, ni tinc una mare catedràtica —o un avi que va col·locar els seus llibres als americans i als japonesos després de viure més de 20 anys a l'exili—.

Quan vaig arribar a la Universitat, el català era per mi una llengua sense força que ho convertia tot en pa mullat per les gallines. Si hagués sigut valent m'hauria comunicat només amb gestos, les paraules em semblaven buides. A casa teníem llibres, però no estàvem preparats per aprofitar-los. La cultura era una intuïció que la mare havia tingut llegint novel·les de l’Agatha Christie i escoltant anècdotes sobre Barcelona d’abans de la guerra.

Jo vinc de la Catalunya del nus a la gola, del país que es va quedar tancat en la caixa negra del franquisme. L'àvia Mercè es va passar la dictadura sense dir ni un mot en castellà i en un dietari que va intentar portar als anys setanta, només hi va saber escriure una frase ben articulada: "No sé què em passa que totes les coses que tenen relació amb Catalunya m'emocionen". Igual que el pintor Madiroles, l'única cosa que podien fer els meus pares era resistir perquè, per dir-ho suau, la seva formació havia quedat a mitges.

Quan vaig acabar l'institut, la mare em va dir, un dia que tornàvem cap a casa en autobús: "Ara ve l'època més important de la teva vida, Enric." Sèiem a la darrera fila, al costat d'una noia desmenjada que escoltava música estrident amb uns auriculars de fil d’aquells d’abans. Alçant la veu per sobre del soroll, amb una solemnitat que no feia gens per ella, em va pintar un futur magnífic. Per un instant, em van venir ganes d'estudiar. Mentre l’autobús roncava i la noia del costat movia el cap com si toqués la bateria, jo em feia la il·lusió d’haver trobat una escapatòria fàcil a l’avorriment que em produïen els amics de sempre.

A la facultat d'història no hi vaig trobar res. L’amistat més remarcable que hi vaig fer va ser la neboda d'un futbolista del Saragossa que em preguntava, obrint els ulls com una nena que es passeja pel zoològic i veu una bèstia que es pensava que només existia als llibres. "Enric, en serio que nunca hablas castellano?". L'Helena era rossa, i tenia uns pits de deessa de l’amor flamants i aristocràtics. Era massa espanyola perquè me’n pogués enamorar, però la seva companyia em relaxava. El que m’agradava més d’ella, més que la pal·lidesa elegant i nacarada dels seus pits, era el timbre de la seva veu. La manera que tenia de parlar, gairebé de xisclar, quan el tema de conversa li interessava em feia molta gràcia. De fet, la seva veu de pija adorable em va deixar un record tan bo, que molts anys després la vaig retrobar en l'Andrea Levy.

A la facultat d'història la majoria de les noies que parlaven català portaven les aixelles peludes, i no com ara perquè estigués de moda. Llavors les noies del país s’esforçaven tant a passar discretament que de vegades fins i tot m’oblidava del seu nom. A la primavera, quan trobava un professor que m’avorria, que era ben sovint, em distreia amb els jocs de llum que algunes pelusseres feien amb el sol que entrava pels finestrals immensos, totalitaris, de l’aula. La veu de pito de l'Helena em donava una tranquil·litat desconeguda. La confiança amb què vivia em resultava tan sedant i tan exòtica com un flamenc vermell banyant-se a les Bahames. No en sabia res de l'esforç que els pares feien cada dia per donar-me un simulacre de la pau dels vencedors.

A les assignatures de la Facultat d'Història, no vam passar mai de la proclamació de la Segona República. De tota manera, és veritat que tampoc no anàvem gaire a classe, preferíem anar a veure els entrenaments del Barça de Cruyff, que es feien al costat del campus. L'Helena ja sabia que tindria dos o tres fills amb un home que la mantindria; jo estava desorientat, i no trobava cap missió més important que anar tirant per sobreviure a la meva pròpia mandra. Normalment fumàvem al bar i demanàvem els apunts a un noi estudiós, que portava ferros a la boca. Jo em sentia com un pelegrí amb els llavis secs i els peus plens de butllofes, però feia veure que tot anava bé perquè tampoc sabia si podia anar millor.

La facultat em deixava tant espai i em donava tan poques coses que em vaig començar a endinsar en el món de la música. Estudiava al Taller de Músics i practicava les escales durant hores, mentre m'empassava els grans tornejos de tennis i de futbol a la televisió. De vegades feia bolos per Espanya i, amb un grup de pop que tenia a Cabrera, obríem concerts d’Els Pets o d’Aztec Càmera. El món de la música era encara més pueril que el món de la universitat i no veia la manera d’agafar-m’hi sense prendre mal. Per comparació, vaig començar a entendre per què la gent es drogava, sobretot alguns músics que em pensava que ho tenien tot i, en realitat, només tenien l’èxit. 

Mirant d'omplir els buits, em vaig enamorar d'una noia que feia Taekwondo al meu gimnàs i que treballava de secretària. Es deia Mari Carmen i també parlava en castellà. Si l'Helena era rossa, la Mari Carmen era morena; si l'Helena era veïna de Javier de la Rosa, la Mari Carmen vivia en un sobre àtic tan petit que s'havia de dutxar en un quartet de la terrassa. Cap de les dues semblava tenir por del futur, ni es vestia per semblar més lletja. Cap de les dues filosofava com si els mals del món fossin culpa seva. Suposo que aquesta actitud m'alliberava d'una història de derrotes, el verí de les quals amb prou feines intuïa.  

La Mari Carmen va ser la primera noia que vaig tenir ganes de follar-me a tort i a dret, i no sé si el fet que em trobés “molt català”, o potser “massa català”, hi té alguna cosa a veure. Ella es defensava com podia i parlava en castellà amb els pares per mirar de fer-me veure que no teníem res a fer. Sempre em deia que donava massa voltes a les coses. Quan ens refregàvem, els seus texans quedaven molls, com si se'ls hagués posat sobre el biquini tot sortint de la piscina. Tot i així, no hi havia manera d’anar més enllà i quan vaig aconseguir d'anar més enllà —i perdre la virginitat a mitges per culpa d’un preservatiu rebel— va ser com si m’hagués gastat tots els estalvis al casino.

La qüestió és que, quan vaig arribar a periodisme, la meva relació amb el català era tan pobre, i tenia tant marge per millorar i per refinar-se, com la meva relació amb l'erotisme. (...)