(...) El missatge ha desbordat la rierada de records que s'havien anat acumulant en el meu cap a mesura que parlava amb el Micó. Em preguntava què faria per tapar el forat que els vigilants del galliner miren d'obrir a la meva cartera. Una part del meu cervell s'esforçava a organitzar el futur, però havia de lluitar per no ofegar-se en un mar d'imatges velles i confuses.

He anat a xarrupar el cafè al salonet i m'he assegut davant del quadre del Madiroles. Era un bon pintor que ningú no recorda. Per sobreviure al marge del sistema, va obrir una acadèmia que va tenir fins a la mort i que encara continua a través d'alguns dels seus alumnes. El vaig entrevistar fa temps, quan escrivia a l'Avui. Em va explicar que va descobrir que estava condemnat a ser pintor el dia que es va morir el seu oncle.

—Mira que me l'estimava de tot cor, el tiet, i mentre ell agonitzava no podia pensar en res que no fos la llum que queia sobre el llit i una part de la seva cara.

En el fons, era un senyor rígid que va portar fins a l'extrem uns ideals arcaïtzants, en part per protegir-se de la corrupció del món franquista. A casa l'estimàvem perquè va ensenyar a la mare a pintar, i perquè era fidel a les seves conviccions. Tenia un sentit particular de la grandesa, més romànic que gòtic o renaixentista. La seva mala llet, però, era massa fosca, estava massa enfadat amb el món per poder ser un geni.

Per no perdre'm en un laberint de pors, he mirat de recordar qui era jo i com era el país quan la facultat va rescatar-me de les febres de l'avorriment. La vida em passava per davant i els records eren com les lletres d'un paper que ha caigut a l'aigua. M'hi trobava massa bé, bressolat per la memòria, i això feia que em costés fixar l'atenció en alguna idea. Les idees es multiplicaven i al final semblaven ocellets que sents piular molt fort però que només pots veure de reüll, amagats entre les branques.

Just quan començava a flaquejar i a notar el pes del pessimisme, he rebut una trucada. Era un lector que vol marxar a estudiar a la Sorbona. "Em sembla que la Unió Europea vol comprar el talent a pes", m'ha dit content, secretament entusiasmat de veure les opcions que se li obren. El desànim que arrossegava quan vam parlar el darrer cop m'ha recordat que assisteixo al naixement d'un món, i que els naixements són inestables i traumàtics. No tots els mons neixen igual de sans, ni ofereixen les mateixes possibilitats, però tots els mons fan il·lusió, sobretot quan estan per estrenar i pots participar-hi net de culpa.

Em sembla que Brussel·les intenta fer foc nou. Aquest any, ha multiplicat les beques universitàries i n'ha engreixat la dotació. Igual que fa Madrid, mira d'aprofitar la força crua dels diners per mecanitzar el pensament i per posar-lo en mans d'una casta de funcionaris joves més fidels. Una de les coses que el Micó m'ha explicat aquest matí és que les directrius europees collen els centres acadèmics per tornar a la figura del professor que viu lligat a la Universitat de mans i peus. Allò de combinar l'aula i el carrer, que fa vint anys estava tan de moda, té els dies comptats. L'empirisme és cosa dels anglesos, que després et fan un Brexit o una església nacional. França prefereix les abstraccions, igual que Espanya o Alemanya.

Europa no vol més ensurts i intentarà reconstruir-se des de dalt per deixar-se caure a poc a poc, com va fer l'Imperi Hispànic. La classe mitjana ja no creu en les institucions i cal una generació de sacerdots sense memòria que tornin a legitimar-les. "Ves a la Sorbona i queda-t'hi una temporada", li he dit al meu lector. Europa és la sortida més segura i profitosa que tenim, encara que estigui plena de problemes.

—Vols dir que m'he de col·locar a l'estranger abans que Espanya faci un pet? —m'ha preguntat amb un cinisme jovial, de noi que se sent fort perquè ha après algunes coses abans d'hora.

Sense un poder polític, he aclarit, la millor sortida que tenim per mirar de fer mitjana amb el món és provar de prendre posicions en l'Europa del futur. Els catalans som experts a fer camí en imperis dislocats, embarrancats en els sorrals gloriosos de la història. Una ciutat europea a dues hores d'avió ja no es pot dir que sigui l'estranger. Brussel·les es trobarà cada cop més atrapada entre els Estats Units i el món xinès, igual que l'Espanya del segle XIX ballava entre França i Anglaterra.

—A més, en els llocs civilitzats les coses més interessants passen sempre en els marges —m'ha comentat el meu lector, com si hagués llegit molts llibres i, a la seva edat, ja es preparés per no necessitar res més en tota la vida.

Hem parlat de les vegades que la facultat em va ajudar a fer un salt endavant. Primer, quan vaig entrar a estudiar Periodisme, que és una cosa que ja explicaré, i després quan em van donar la beca. Llavors la meva vida també em semblava un desert. Ni les estructures del país, ni els valors de la família ni les inquietuds dels meus amics m'oferien res que em motivés. Esperant algun senyal, vegetava com un liquen, mirant de consumir la mínima energia. Si només tingués en compte les coses que he après des de llavors, em pensaria que el país es troba en el moment més dolç del segle.

La qüestió és no posar-se límits, i aprofitar els instants que ens donen perspectiva per mirar la vida des del cel, amb la mirada penetrant i panoràmica d'una àliga. Jo necessito que el país s'obri al continent per poder continuar evolucionant, per no quedar atrapat com els meus pares o els meus avis. Espero que la Sorbona faci en la vida del meu lector el paper que Blanquerna va fer en la meva, que l'ajudi a connectar-se amb la tradició, a dominar un món que, ara mateix a Catalunya, és difícil que ningú t'expliqui en una classe.

Quan ens hem acomiadat he pensat que, excepte el Tresserres, que sempre em va semblar ben connectat amb la història del país, tots els professors de Blanquerna que em van influir tenien una relació infantil amb el sexe perquè tenien una relació infantil amb la llengua. Quan dic que tenien una relació infantil amb el sexe no vull dir que participessin de les dèries que han proliferat des que internet omple les nostres vides.

Senzillament no sabien què fer amb l'energia que l'erotisme dóna als homes i la perdien de maneres lamentables. Es pensaven que eren sexis perquè eren periodistes, però tot i que vivien d'ensenyar l'ofici, i d'escriure als diaris, no sabien que tenien una relació de pa sucat amb oli amb l'idioma que parlaven. Ara no sabria explicar fins a quin punt això me'ls va fer còmics i com va accentuar durant uns anys la meva estupidesa i la timidesa amb la qual havia mirat sempre d'encobrir-la.