A les parets d'algunes cases encara hi ha aquelles petites marques verticals de quan lo nostre cos es feia gran i li guanyava terreny al barandat. Anàvem sumant centímetres any rere any i els pares ho guixaven perquè en quedés constància. Pam a pam som on som i aquelles línies mos recorden lo que fórem. La nostra evolució física. També a la secció transversal d'un tronc hi podem endevinar l'edat d'aquell arbre. Les diferents capes del tall dibuixen cercles concèntrics que mos indiquen com ha anat creixent. Cada anell correspon a un any. Però no només: cada tonalitat de marró o cada gruix mos explica també el patiment i les alegries. La seua evolució emocional.

Si mos fixem en la doblària del redol podem saber les condicions climàtiques que hi va haver en aquell any concret. La sequera estretix la redona, la humitat l'expandix. Fins i tot es pot arribar a diferenciar l'estació de l'any. La primavera genera bandes clares, les fosques són de la tardor. Som capaços de conèixer els principals esdeveniments que li han ocorregut a l'arbre al llarg de la seua vida. Es tracta d'una informació força completa que va més enllà de la mera qüestió física. Hi descobrim la temperatura, la disponibilitat d'aigua, les ferides, les plagues. Totes les condicions de creixement. Una llambregada holística.

A la paret del nostre dormitori de quan érem menuts només hi esbrinem quant mesuràvem, però no hi ha cap mossa dels disgustos o la felicitat viscuda. Ni rastre de malalties, d'emocions. Les marques d'altura són més incompletes que les expansives. La cinta mètrica és més simple que el traç circular. Dins l'amplada hi caben més matisos i a mesura que es dilata el diàmetre s'hi acomoda més esperit, més detall. De la medul·la a l'escorça —com de la pupil·la a la còrnia— totes les circumferències van donant informació. L'ull de fusta que ens mira i ens parla.

És bo recordar que la manera com et (mal)tracten parla de com són los altres, no de com ets tu

Si enfoquem i escoltem millor les experiències viscudes al llarg dels anys, percebrem les marques abans no es facen realitat i mos anticiparem a la creació del record, podent incidir-hi. Com lo llamp anuncia el tro i comptem quants segons manquen per a l'esclafit, també l'experiència avisa d'allò que vindrà i podríem ser capaces de calcular quan arribarà aquell fet concret, que ha estat precedit per una emoció determinada. Potser així actuaríem amb més criteri. Escoltar el tronc. Dibuixar-hi circumferències al seu interior. Prendre decisions difícils fa la vida més fàcil, encara que en el moment de prendre-les coga. Però ja ho diuen sempre les iaies: si cou és que cura.

Cal tallar branques prescindibles que et podrien fer emmalaltir. Despendre's de cossos estranys que només busquen aprofitar-se de l'obaga que crees amb esforç i bondat. Convé eliminar maçanes podrides. Identificar el llast i soltar-lo. Superar decepcions i rancúnies i ser resolutius amb l'amargor aliena que ens pot acabar escarritxant. Omplir de llum la tija per a espantar els vampirs. Sovint, ni un puntal pot redreçar una rama torta. Ser expeditiu amb la malícia no és una opció, ans una necessitat, vinga d'on vinga, encara que siga d'origen proper. Lo quilòmetre zero de la mediocritat és potser el més inesperat i dolorós i és lo que cal serrar abans. És bo recordar que la manera com et (mal)tracten parla de com són los altres, no de com ets tu.

De vegades, apareix fullatge tòxic sense avisar. De vegades, aflora l'enveja en personatges inesperats que xuclen energia de les teues arrels perquè no han sabut cuidar prou les seues i ja només troben certa dosi de felicitat parasitant lo substrat que tu portes tant de temps mimant i regant. De vegades cal actuar en defensa pròpia, fins i tot desviant-mos una mica del camí que solem transitar. Ser una persona justa i lleial no és incompatible amb fer servir, de tant en tant, algun mètode de supervivència més punyent. Les eines del camp solen ser-ho (incisives) i hi són per a ser usades i protegir la vida del pagès. Un sorrac o una forca usats a temps salven collites.

Si considerem lo nostre cos un arbre i, per tant, tot i conviure dins d'un bosc assumim que som l'únic habitacle possible de la nostra pròpia existència, adependrem a podar regularment aquelles rames pernicioses i a consolidar les raïls, per quan la saba surta a passejar es trobe un camí desbrossat. Net de desenganys i impediments perquè hi vinguen a reposar els moixons. Estampar a la fusta viva aquells anells que un cop morts parlaran d'allò que vam ser i sentir. Discernir les capes. Esllemenar per a rebrotar. Fer la fotosíntesi. Esporgar misèries. Cultivar bondats. Decidir a qui regalem la nostra ombra perquè, al cap i a la fi, és l'única que ens acompanyarà al llarg de tota la nostra vida.