Quan era jove, bella i encara tenia la pell estirada com un tambor d’aquells de les batucades (que venen tan de gust quan estàs fent la migdiada, i que no surten dels mateixos quatre ritmes a menys que te’n vagis al Brasil, que allò ja són figues d’un altre paner…), m’encantava que vinguessin turistes d’arreu del món a visitar Catalunya. M’encantava perquè m’apassiona conèixer noves llengües i cultures; què voleu fer-hi, m’agrada aprendre coses noves cada dia i descobrir maneres diferents de pensar (una vida rutinària i monotemàtica pot ser molt avorrida). Avui, que ja tinc quaranta-cinc, quasi quaranta-sis anys, la meva opinió ha variat una micona (i la realitat també: no és el mateix viatjar ara que fa vint anys) i, si pogués, reuniria tots els turistes que hi ha per aquí i els diria: voleu fer el favor de cardar el camp de Catalunya i quedar-vos a casa vostra, que com a casa enlloc!? Pesats. Pot molt ben ser que les hormones hi tinguin alguna cosa a veure (perimenopausa i aquestes coses de les dones), però potser no, potser és que he crescut, he madurat i m’he adonat que no té cap mena de sentit que la gent no pari mai a casa seva i que es passi el dia contaminant l’aire perquè agafa avions amunt i avall i cotxes cap aquí cap allà. I per a què? Per fer-se dues-centes fotos i per tancar-se en un complex turístic?

Avui en dia la gent viatja tres cops a la setmana i et trobes turistes fins i tot a sota les pedres de les platges que suposadament ningú sap que existeixen

Avui en dia viatjar és agafar un avió, un tren o un cotxe per anar a visitar parcs temàtics i ciutats clonades arreu del món. És la gran putada de la globalització, que viatjar ha perdut tot l’encant, tot és exactament igual a tot arreu. Abans viatjar significava una aventura, descobrir noves cultures, nous menjars, noves llengües, noves maneres d’estar al món i d’entendre’l. Abans viatjar era una cosa especial i única perquè no estava a l’abast de tothom; agafar un avió era caríssim, el sou d’un funcionari —dels de la base, no de l’alt funcionariat—, i, per tant, no es produïen massificacions de turistes i podies immergir-te plenament en una nova cultura sense gaires interferències. Avui en dia la gent viatja tres cops a la setmana i et trobes turistes fins i tot a sota les pedres de les platges que suposadament ningú sap que existeixen; ergo, és quasi impossible relacionar-te amb la gent autòctona i captar-ne la idiosincràsia, com a molt en captaràs la mala llet i les poques ganes de veure turistes que tenen.

Però no siguem pessimistes, que el turisme també té moltes coses bones… Per exemple, és un clar impuls econòmic: la despesa mitjana diària per turista el 2024 a Catalunya, segons l’Idescat (Institut d’Estadística de Catalunya), va ser de 213 euros! No us pensàveu que fos tant, oi? Ara enteneu per què el 2024 tots vam rebre una paga extra de l’Estat per felicitar-nos per haver sigut tan hospitalaris amb els turistes (és broma!). El turisme també genera molts llocs de treball (n’estem tips de veure-ho). Segons les dades de l’última enquesta de població activa (EPA) i de l’Observatori del Treball, els dos sectors generadors d’ocupació que més pes tenen a Catalunya són el de la indústria (gairebé un 17%) i el del turisme (un 13,6%). I tothom sap que la majoria dels treballadors del sector del turisme no tenen cap formació relacionada amb aquest sector (he arribat a estar-me mitja hora en una terrassa sense que el cambrer es dignés a aparèixer per demanar-me què volia prendre o he demanat una sola cosa i me n’han portat una altra… AIXÒ ABANS NO PASSAVA!); no solen parlar català (i moltes vegades ni tan sols entendre’l), fet que agreuja encara més la situació de la nostra llengua, i fan més hores que un rellotge a un preu irrisori (potser per això no fan bé la seva feina: els falta motivació i qualitat de vida). Tots hem treballat a l’hostaleria en algun moment de les nostres vides i sabem que això que dic és cert. No cal ser cap expert en economia ni tenir cap doctorat per endevinar que que l’economia d’un país depengui tant del turisme no pot ser bo de cap manera. Però endavant amb el turisme i carreguem-nos-ho tot una mica més, que ja no ve d’aquí.

Una altra cosa bona que té el turisme és que ha impulsat millores en infraestructures com aeroports, carreteres i serveis públics. Pel turisme el que calgui!, no passa res si provoquem una degradació ambiental, creem una forta pressió sobre l’habitatge (perquè convertim la majoria d’habitatges en pisos turístics) o provoquem una massificació i saturació urbana (els habitants de Barcelona ja no saben si viuen en una ciutat o en una pel·lícula d’en Tarantino). Què importa que els nostres serveis socials facin figa o que tinguem la sanitat saturada si cada turista que ve a Catalunya ens deixa una mitjana de 213 euros!? Ampliem aeroports i rebentem-ho tot! 213 euros per turista el 2024! Ah, me n’oblidava, una altra cosa molt bona del turisme massiu és que ajuda a internacionalitzar Catalunya. Quina meravella!, fantàstic!, però…, un moment, quina Catalunya? La que balla sevillanes i flamenc i que parla una llengua que es diu català només en la intimitat domèstica? En aquesta vida no es pot tenir tot: no es pot tenir turisme i sentir català als carrers; no es pot tenir turisme i dormir tranquil a les nits; no es pot tenir turisme i que el preu de l’habitatge sigui raonable… Però no em queixaré més perquè els catalans tenim la gran sort de tenir turistes de llocs tan diversos com França, el Regne Unit, Estats Units, Alemanya o Itàlia! Meraviglioso! Mangia bene, ridi spesso, ama molto (‘Menja bé, riu sovint, estima molt’)!