Ens pensem que les xarxes socials ens ensenyen allò que ens agrada, però en realitat són les xarxes socials les que ens configuren el gust. No és casual que, si us faig pensar en un adolescent d’avui, penseu en un adolescent vestit d’una manera concreta, amb un pentinat concret. No és casual que el destí de moda sigui Tailàndia. No és casual que, els dies de mundial, Instagram fos ple d’espanyols. Les xarxes socials són un aparador aspiracional en què, cada vegada més, cadascú hi penja allò que pensa que li aportarà capital social. L’usuari entrega hores de scroll pensant-se que és ell mateix qui domestica l’algoritme, però a hores d’ara ja podem dir que la cosa funciona més aviat a la inversa: és l’algoritme qui ensinistra i sotmet. Que l’afany de ser al lloc adequat al moment adequat per poder fer una fotografia i mostrar als seguidors que ets on les coses —"importants"— passen ha condicionat l’oci que consumim, la roba que ens posem, els restaurants on mengem, els llocs on anem de viatge i la nostra idea de bellesa, a grans trets.
El peix que es mossega la cua és que l’homogeneïtzació del gust i de les aspiracions no treballa només dels influenciadors als influenciables, perquè influenciador i influenciable ho és qualsevol que participi de l’exposició: som els minions de l’algoritme. Tothom vol mostrar que té accés a allò que desitja la massa: un esdeveniment, un bitllet d’avió, un nas amb una forma determinada, una relació exemplar. I l’afany d’assolir-ho per poder-ho mostrar és, en molts dels usuaris, més fort que l’instint reflexiu sobre l’origen i la forma del desig mateix. L’algoritme és un catalitzador de la pressió de grup, que s’aprofita de les vergonyes, dels complexos, de les inseguretats i del sentiment de fracàs i et promet, fal·laçment, la possibilitat d’esmenar-ho. O, com a mínim, de no mostrar-ho.
La manera més efectiva de reduir el poder de l’aparador sobre la manera com ens mirem i entenem la vida és tenir una vida que no estigui pensada, ja d’entrada, per ser ensenyada
Arrapats a aquesta promesa, sense l’espai per resoldre cap dels complexos, ni de les inseguretats, sense haver-nos tret de sobre el sentiment de fracàs, li lliurem contingut de franc, un cherry picking trampós d’allò que voldríem que ens definís, i gaudim de l’anestèsia temporal. I escric temporal perquè, en tornar a fer scroll, el contingut dels altres usuaris ens furguen les flaqueses de bell nou. Se’ns està posant a l’abast un miratge: que podem fer creure al món que sí, que tenim la vida que ens agradaria tenir. Que no hi ha ni distància ni intermediaris entre una cosa i l’altra. I mentre ens deixem bressolar pel miratge, perdem la capacitat de veure i voler trobar les bondats de la nostra vida fora de la pantalla. En la majoria dels casos, de fet, és fàcil entrar a Instagram i sortir-ne pensant que la insatisfacció crònica que tots carreguem al pit pot resoldre’s, o com a mínim alleugerir-se, comprant alguna cosa.
En aquest punt de la columna, és possible, estimats lectors, que us hagi vingut la cara d’alguna persona del vostre entorn al cap. D’algú que, de cop i volta, sempre ha tingut el somni de viatjar al sud-est asiàtic. D’algú que, a les sobretaules, reprodueix fil per randa arguments que tu també has vist en un tiktok. D’algú que, abrigalladet per la tabarra de mitjans i tertulians que a l’estiu que no saben on dar-la, ha convertit l’eclipsi en l’esdeveniment més important de la seva vida. A risc de ser titllada d’elitista —se me’n fot força, la veritat—, escric que la manera més efectiva de reduir el poder de l’aparador sobre la manera com ens mirem i entenem la vida és tenir un món fora de les xarxes. I quan escric un món, vull dir llibres, vull dir inquietuds culturals, polítiques i espirituals, vull dir una vida que no estigui pensada, ja d’entrada, per ser ensenyada. Vull dir, doncs, una vida de què n’entenguem i en reverenciem el valor, més enllà del valor que pensem que els altres li podrien donar si els la mostréssim.