Dilluns passat, unes 150 entitats cíviques (i una nodrida passarel·la de figures periodístiques de la tribu) van protagonitzar una simpàtica performance a les escales de la plaça del Rei de Barcelona contra la criminalització de la protesta, arran del cas Tsunami. La majoria de lectors deuen tenir la imatge present a la memòria i hom entendrà que a servidor se li escapés el riure veient-hi alguna estrella de Planeta o can Godó, empreses que havien criminalitzat la pirotècnia d’aquest moviment mentre aplaudien una forma de violència estructural molt més bèstia, com ara l’article 155 i la repressió posterior als fets del 2017. Jo mai no m’he manifestat pel dret de bullanga i lliure expressió, entre d’altres coses perquè el practico a cada article, escrivint el que em surt del magí i la pebrotera; però cal tenir poca vergonya per pencar per als espanyols mentre impostes cara de maulet.

No crec en l’existència d’ànimes moralment pures i sempre he desconfiat dels virtuosos angèlics, però diria que si alguna secta hauria d’amagar-se quan es parla del Tsunami és precisament la periodística. Els informadors catalans han mostrat una indiferència absoluta per escatir qui foren els membres de l’estat major (sí, ho escric en minúscula) que enviaren els nostres joves a trencar-se la cara a l’aeroport mentre ells eren ben conscients que l’únic que hi farien era rebre hòsties de la bòfia. Es podria adduir que els plomaires nostrats no volien comprometre la repressió judicial de cap particular, però aquesta total manca de crítica als ordidors del Tsunami ha romàs intacta quan s’ha sabut que la justícia n’acabaria indultant els capatassos; de fet, ningú no ha explicat com aquests viuen la mar de panxos mentre algun manobre ingenu de l’invent ja ha cardat el camp a Suïssa.

També té certa gràcia veure tants companys manifestant-se contra la repressió judicial espanyola en un acte que —com entendria fins i tot un nen de parvulari— compra fil per randa el relat de Pedro Sánchez; a saber, que Espanya és un estat magnànim i que l’únic impediment per vendre’l com a enterament democràtic és eliminar togues un pèl fatxes. Que Jordi Évole o Andreu Buenafuente s'afegeixin a la croada per tornar a pacificar Catalunya a còpia d'esterilitzar l’independentisme i eixamplar-ne la base (bàsicament, perquè el PSC torni a governar la Generalitat) és ben normal: però que individus amb certa neurona independentista es prestin a fer aquesta comèdia és per tancar la paradeta i deixar-ho estar. Tanta misèria s’entén quan es comprova que la idea en qüestió partia d’Òmnium i de l’ANC, dues entitats que havien nascut amb uns objectius ben allunyats de fer la bugada al PSOE.

Que individus amb certa neurona independentista es prestin a fer aquesta comèdia és per tancar la paradeta i deixar-ho estar

A mi em provoca una alegria oceànica escoltar Laura Rosel manifestant-se pel dret de protesta i blablablà, quan l’antiga presentadora d’El matí de Catalunya Ràdio va doblegar-se a la censura absoluta de la partitocràcia processista amb el moviment de Primàries; ja no diguem contemplar el rostre marmori de Mònica Terribas, amb aquell aire de transcendència tan semblant a l’amazona espitrada d’en Delacroix, una senyora que ha dut al límit aquella bipolaritat existencial inventada per l’inefable Joan Gaspar (qui, en idèntic cos i ment, incorporava la possibilitat d’ésser vispresident del Barça i també “l’amic Joan”), però en versió indepe quan visita la seu d’Òmnium Cultural i de la Tercera Via quan té les natges a Mediapro. D’en Basté no en parlaré gaire, perquè en Jordi ja sap que me l’estimo molt, i també cal dir que amb la cara que fotia ja pagava. Sort que l’acte devia durar poca estona.

A mi totes aquestes pamemes m’importen més aviat poc, perquè formen part d’unes escorrialles que moriran per si soles. Però em saben greu pels conciutadans de bona fe que encara confien en l’ANC i Òmnium, unes entitats que havien mostrat reticències ben raonables contra l’amnistia (i feien bé, perquè l’estratègia correcta, com havia promès Carles Puigdemont, era aconseguir que la justícia europea declarés la nul·litat del judici del procés, per així fotre un bon cop de falç a la judicatura espanyola) i que han acabat esdevenint un mirall delirant dels nostres partits polític. Per deformació professional, crec en la racionalitat intrínseca de l’ésser humà, i em costa molt acceptar que els socis d’aquestes entitats se sentin còmodes veient l’enèsim acte d’eixamplar la base que només ajuda a l’establiment de l’espanyolisme a Catalunya. Que cadascú foti el que vulgui, però jo d’ells m’estalviaria la quota d’aquestes guinguetes i me la gastaria en una plataforma.

Dit això, periodistes catalans: què en sabeu, del Tsunami? Us escolto.