L’escenari mediàtic ha esdevingut un circ de tantes pistes amb funcions simultànies que és difícil triar en quin dels espectacles has de centrar la mirada (o el pensament), com quan la irrupció d’un elefant et distreu de les acrobàcies del trapezista. I efectivament, alguns afers que semblaven transcendentals (o que ho són de debò) queden relegats mediàticament per la irrupció de noves històries.

L’ofensiva de Donald Trump a Veneçuela i, especialment, a Groenlàndia, amb les seves seqüeles sobre el paper d’Europa, ha relegat la informació sobre la guerra d’Ucraïna i el conflicte d’Orient Mitjà, que pot revifar-se segons com evolucionin els esdeveniments a l'Iran. Tot això ens sembla tan important que ha restat protagonisme informatiu, per exemple, a la batalla dels pagesos europeus contra l’acord de la Unió Europea amb Mercosur, que probablement afectarà més immediatament i més quotidianament no només als pagesos, sinó al conjunt dels ciutadans europeus. En aquest festival d’"opulència comunicacional", concepte desenvolupat fa dècades pel professor Román Gubern, els fets globals solen relegar els assumptes locals, però no sempre. El govern de Pedro Sánchez té molts fronts oberts —pressupostos, finançament autonòmic, acusacions diverses—, però és indubtable que aquestes setmanes ha dormit més tranquil gràcies a Trump, però també al desastre del Real Madrid, la destitució de Xabi Alonso, el ridícul d’Albacete i la cara de pocs amics de Florentino Pérez.

Un altre assumpte que ha ocupat programes sencers de televisió i planes i planes als mitjans escrits han estat les revelacions d’unes dones que asseguren que el cantant Julio Iglesias és un energumen practicant de la violència masclista. Doncs bé, Ramón Arcusa, ex Dúo Dinámico i amic del cantant, va insinuar que aquest assumpte l’ha propiciat el govern espanyol perquè així no es parla dels seus problemes. Arcusa defensa l’indefensable, tret que certament l’assumpte ha monopolitzat tertúlies de ràdio i televisió fins al punt que els polítics no han tingut més remei que apuntar-se al debat a favor o en contra per poder obtenir una notorietat mediàtica. La primera, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, tan impròpia com de costum, i a continuació la resta d’institucions i forces polítiques.

Malgrat tot el que passa al món i tots els fronts oberts que té Pedro Sánchez, l’aplicació definitiva de la llei d’amnistia suposarà un terrabastall polític a Espanya que determinarà no només la legislatura, sinó el futur immeditat de la democràcia a Espanya i a Catalunya

Així que sovint passa que assumptes que en un moment sembla que hagin de provocar un terratrèmol, de sobte ja no se’n parla i, quan ja ningú se’n recorda, esclaten estrepitosament. Pot semblar una exageració, una visió, diguem-ne, catalanocèntrica, però, si ens referim estrictament a les previsions polítiques de l’any que comença, a Catalunya, però sobretot, sobretot, sobretot, a Espanya, la clau és que torni Puigdemont del seu exili, perquè suposarà un autèntic terrabastall que alterarà l’statu quo polític i institucional espanyol. I si no el deixen tornar, també. I això sembla que ha de passar en aquest primer trimestre. Ara no se’n parla, però se’n parlarà, i molt.

A Catalunya, que torni Puigdemont suposaria una certa normalització de la política catalana. La tasca que li vindria a sobre al president no exiliat seria exercir de cap de l’oposició al Parlament i treballar per reagrupar les forces sobiranistes de caràcter democràtic per rellançar el moviment independentista com una força útil i sobretot esperançadora. Vaja, un treball descomunal, però políticament convencional. A Espanya, en canvi, no es normalitzaria res; ans al contrari, el conflicte polític al qual hem assistit el 2025 adquiriria una nova dimensió el 2026 en forma de crisi de règim.

Està previst per a principis d’any que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea emeti la seva sentència sobre la llei d’amnistia, amb el precedent que l’advocat general del mateix tribunal ja ha dictaminat que la llei espanyola no es pot considerar una "autoamnistia", ni que col·lideixi amb la legislació de la UE en la lluita contra el terrorisme, ni que afecti interessos financers de la UE. Afegeix que l’esmentada llei "compleix els estàndards" establerts pel Tribunal Europeu de Drets Humans perquè es va aprovar en "un context real de reconciliació política i social". La decisió del TJUE deixarà en mans dels tribunals espanyols l’aplicació de la llei declarada constitucional pel tribunal de garanties.

Ja sabem que el govern de Pedro Sánchez té problemes gairebé innumerables que el podrien fer caure, però de fet tots tenen el seu origen en el pacte amb Junts per Catalunya que incorporava la llei d’amnistia. Aquesta ha estat la clau de volta de la legislatura. És la iniciativa que ha posat en peu de guerra no només a l’oposició política, sinó sobretot els poders de l’Estat i especialment als jutges del Tribunal Suprem, que ja han demostrat la seva determinació a combatre i impedir l’aplicació d’una llei aprovada per les Corts que, de facto, desautoritza la seva sentència del procés.

Així que, si tot funciona més o menys com està previst —el criteri de l’advocat general no és vinculant—, el més lògic seria que, superats els tràmits, l’amnistia s’apliqui en tota la seva dimensió, que siguin rehabilitats els líders del procés —Junqueras, Turull i els altres—, i que Puigdemont torni a casa sa i estalvi.

Atesa la bel·ligerància que han mostrat els tribunals espanyols, és segur que tornaran a cercar escletxes jurídiques per justificar la seva negació a acceptar el compliment de la llei d’amnistia, i això provocarà una batalla institucional sense precedents

Atesa la bel·ligerància que han mostrat els tribunals espanyols, és segur que tornaran a cercar escletxes jurídiques per justificar la seva negació a acceptar el compliment de la llei, i això provocarà una batalla institucional sense precedents, de jutges, del Poder Judicial, contra la legalitat democràticament decidida per la majoria democràtica representada al Poder Legislatiu. I això se sap com comença, però és difícil saber com acabarà, perquè tampoc ens hem d’enganyar: la posició contrària a l’amnistia ha recavat a Espanya —no pas a Catalunya— el suport polític, judicial, policial i mediàtic que malda permanentment per fer caure el govern de Pedro Sánchez precisament per tombar l’amnistia.

En tot cas, és la gran assignatura pendent de l’actual govern espanyol, que necessitarà coratge i audàcia per gestionar una situació inèdita, perquè aquesta sí que és la clau que determinarà si Pedro Sánchez pot resistir o no fins al 2027, tal com pregona. Fins ara Sánchez ha sabut resistir totes les andanades dels adversaris polítics i institucionals. Ha perdut les eleccions a Extremadura i perdrà les d’Aragó, però de moment ha actuat com si sentís ploure. Sectors del PSOE filipista també s’han organitzat per fer-lo caure. Però és segur que en el moment en què l’amnistia arribi a la fase d'aplicació, els atacs, la campanya de “acoso y derribo”, serà brutal, amb els casos de presumpta corrupció del PSOE, però sobretot en allò més personal, amb el seu germà, la seva dona i el que s’inventin. Si estiren fort per aquí i fort per allà, serà difícil mantenir l’estaca.

Tanmateix, si Sánchez se'n desentén i accepta la rebel·lió del Poder Judicial contra el Poder Legislatiu legítimament constituït, tampoc se’n sortirà. Si les maniobres polítiques i judicials impedeixen el retorn de Puigdemont i —cal no oblidar-ho— la rehabilitació d’Oriol Junqueras, que aspira a la presidència de la Generalitat, potser la legislatura caurà per si sola, però el més greu i evident serà la constatació que uns poders no elegits imposen arbitràriament la seva voluntat, contrària a l'expressada per la majoria parlamentària, legítimament constituïda. No cal dir que suposarà una inflexió històrica en el règim del 78 que determinarà el futur del país, d’Espanya i, per descomptat, de Catalunya.