"Els Estats Units no tenen amics ni enemics permanents, només interessos"

H. Kissinger

 

 

Potser Trump té una forma legal d'aconseguir Groenlàndia davant la qual ni Dinamarca ni la UE tindrien res a al·legar-hi. O sigui que potser ens estem encenent amb les amenaces i, després del que va passar a Veneçuela, veiem una invasió imminent de territori europeu i, tanmateix, els nord-americans hi hagin donat alguna volta més.

Caldrà, en primer lloc, aclarir dues coses: que Groenlàndia no forma estrictament part de la UE, ells mateixos van votar el 1985 deixar de ser-ne —el primer territori que en va sortir abans del Brexit—, i que té una carta que li permet independitzar-se de Dinamarca, si així ho decideix el seu parlament, mitjançant un referèndum al qual els danesos no es podrien oposar. I que la veritat és que tots els partits representats ara mateix en aquest parlament, inclòs el que governa, són independentistes, encara que difereixen en les presses, els terminis i les maneres, però en res més. La relació amb Dinamarca s'ha clarificat, però hi subsisteixen les velles rancúnies colonials, que inclouen la política d'esterilització forçosa de groenlandeses duta a terme pels danesos, que, finalment, ho van reconèixer i van demanar perdó. No és amor de cor el que hi batega, és més aviat temperament i conveniència. Qui diu que Trump no hi pogués fotre mà? En realitat, si la independència està aparcada ara mateix, és més per problemes econòmics de Groenlàndia per sostenir-se que per res més.

Veig que Espanya i altres països de la UE s'han posat ja a primer de ferms per plantar-se al costat de Dinamarca i contra Trump. Fantàstic. Però podria ser que els plans del narcís nord-americà fossin menys bèsties del que la seva supèrbia innata ens demostra. Hem dit que Groenlàndia, en realitat, té el mateix estatus dins de la UE que, per exemple, la Polinèsia. És un PTU (país i territori d'ultramar), els seus ciutadans, com a danesos, són ciutadans comunitaris a títol individual, però el dret de la UE no s'hi aplica automàticament ni l'espai Schengen. Manté acords preferencials, sobretot pesquers i econòmics, i està protegida, això sí, per l'escut OTAN.

Si els nord-americans aconseguissin estimular la petició legal d'independència, mitjançant moció del petit parlament, res no podria aturar-ne el procés

Fem, doncs, política ficció, que amb molt menys et munten una sèrie de culte a Netflix. Imaginem que Trump augmenta la presència a la base de Thule —que es va reduir molt després dels moguts anys de la detecció de míssils— i que uns senyorets verds nord-americans comencen a parlar i a convèncer la població nativa. No són gaires per a un territori tan immens que, repetim, no és independent perquè no té consistència econòmica i això li ho aporta Dinamarca en pressupostos. Li ho podria aportar algú altre. Si els nord-americans aconseguissin estimular la petició legal d'independència, mitjançant moció del petit parlament, res no podria aturar-ne el procés. La Llei d'Autogovern del 2009 recull el procediment després de la decisió de l'Inatsisartut, que passaria per un referèndum vinculant a Groenlàndia, només hi votarien els illencs, amb l'única pregunta d'"Independència sí o no". Si guanyés el sí, s'obriria una negociació bilateral per al repartiment de competències finals i el final de les subvencions daneses, deute d'infraestructures, etc. Aquest acord hauria de ser ratificat pel parlament groenlandès i pel Folketing danès. I a córrer: Groenlàndia seria un Estat sobirà sense res a veure amb la Unió Europea.

Un cop independitzada Groenlàndia, què li impediria subscriure una Compact of Free Association amb els Estats Units com la que sosté, per exemple, Palau? Un acord d'aquest tipus els asseguraria independència completa, col·laboració estreta en defensa i economia, el compromís nord-americà de defensar-los i una ajuda econòmica significativa i probablement més alta que la prestada per Dinamarca. Els groenlandesos tindrien dret a viure o estudiar als EUA sense visat, com a residents, no com a immigrants, però sense ser territori nord-americà, amb total sobirania.

Fins aquí, en aquesta nostra sèrie de ficció, no s'ha fet ni un sol pas que vulneri la legalitat internacional. La veritat és que el que succeeixi depèn més dels mateixos independentistes danesos que de la UE. Trump ho deu saber també, encara que parli de trineus, de conquesta americana pels inuits i de totes aquestes coses que a ell li serveixen per a espantar i deixar el seu desig i la seva idea flotant a l'ambient. Així que potser tanta fanfarronada té un rerefons més estudiat. Van intentar-ne la compra el 2019, però és que Dinamarca ni tan sols podria vendre aquest territori legalment; això també dependria de la mateixa Groenlàndia.

El que Trump intenta és recuperar l'oportunitat que es va perdre cap al 2009, quan els governants groenlandesos van intentar explotar els seus recursos miners per no dependre tant de la pesca. Gairebé ningú els va fer cas. Només els australians, tan radicalment miners, i els xinesos van acceptar finançar l'esforç. El projecte Kvanefjeld n'és un clar exemple, gestionat per australians però amb suport financer significatiu de la xinesa Shenghe Resources. Així que sí, té raó Trump quan diu que tot allò està ple de vaixells xinesos, el que amaga és que el seu país va mirar cap a una altra banda en aquell moment i que ara la cosa pinta diferent.

Tot es va embolicar quan la Xina es va mostrar interessada a extreure la magnífica sorra groenlandesa, d'origen glacial, perquè els manca i la necessiten com bojos per formigonar els seus macroprojectes. I aquí Dinamarca va veure que no eren només cosetes comercials sinó estratègiques i va fer valer el seu poder de control sobre aquest punt, no sense que els americans pressionessin per impedir als seus rivals xinesos aconseguir el botí.

El tauler és, doncs, complex, ve de lluny i no és un caprici merament impulsiu de Trump. I no ha de ser necessàriament violent. N'hi hauria prou que es guanyés els independentistes groenlandesos, que ho són gairebé tots, i que la seva oferta fos millor que la danesa. Tot és possible en aquest Risk en què s'ha convertit el món. No preparin encara la resistència armada europea, potser ens la juga amb la llei a la mà. O potser tot això és solament un telefilm interessant, que tampoc estaria malament al preu que paguen els guions.