És poc conegut que Jon Idígoras, dirigent històric de l'esquerra abertzale, era un dels apòstols de la pau. Anhelava erradicar la violència, emprendre un nou camí. La imatge de tipus dur no hi ajudava. Aquell mostatxo de western de mexicà desmanegat, d'aspecte descuidat, rostre castigat i pentinat a la irlandesa confonien. Però mai va necessitar Idígoras semblar un galant del cinema per erigir-se com l'home més respectat per les bases. Estimat i admirat. L'adoraven com cap altre.

Era pel caràcter, per la humilitat i l’autenticitat que transmetia? Per l’honestedat? Pel coratge? En una ocasió —una de moltes— el jutge Garzón el va fer detenir. El va enviar a presó eludible amb fiança de 300 milions de pessetes. Idígoras es va negar que l'esquerra abertzale fes cap recapte per aconseguir aquella quantitat desorbitada. En saber-se, pels carrers Jarauta i altres del Barri Vell d’Iruña per l’Aberri Eguna, grups de joves repartien aquells dies enganxines que resaven ‘300 y más millones valen Jon tus cojones’. El jutge Garzón deu recordar quan Idígoras se’l va mirar al jutjat amb un somriure i va preguntar a la seva advocada si duia ‘calderilla’. Garzón es va enfadar. Idígoras era un gran bromista, un catxondo, afrontava els pitjors moments amb ironia, una serenitat contagiosa i fermesa.

Aquell setge a la direcció abertzale —Garzón els va fer detenir a tots— va propiciar l’arribada i consolidació de nous dirigents. Entre aquests, Arnaldo Otegi, que precisament va tenir com a gran valedor Jon Idígoras que anomenava Ronaldinho a Otegi. Era un crac posant sobrenoms a tothom. Idígoras li veia fusta de líder a Otegi, des del primer moment. I li professava simpatia indissimulada perquè li tenia immensa confiança per pilotar la nova fase que s’estava gestant. Si algú podia sostenir aquell canvi estratègic era precisament Otegi davant les resistències que s’havien de produir. O això devia pensar l’irrepetible fill de Juanita Gerrikabeitia, així va intitular la seva biografia.

Idígoras va morir d’un emfisema pulmonar, amb la mà literalment aferrada a Otegi que el va vetllar en l’últim tram de la malaltia. Confiant-li sempre, en les darreres converses, la necessitat de treballar per una nova era que superés el conflicte armat per donar pas a vies estrictament polítiques i democràtiques. Aquest va ser el compromís que va mantenir fins al darrer alè aquell que un dia va ser ‘Chiquito de Amorebieta’ a les places de toros. A Otegi, en privat, li deia que serveix de ben poc tenir raó si no es tradueix en una hegemonia que permeti canvis. ‘Ronaldinho, tenemos que cambiar... Esto de creernos los más altos y los más guapos pero sin salir del ghetto de Varsovia no es el mejor camino’. Eren confessions en privat que per disciplina no va fer mai en públic.

La persistència de la violència només generava odi i dolor. Tantes vides segades. També en les pròpies files. Per acabar-ho d’adobar, l’èpica revolucionària, el romanticisme, tenien un sostre baix. Els grans canvis demanen majories. Com més grans, millor

És en aquest context que es materialitza la inequívoca aposta per deixar enrere una terrible espiral de violència que causava molt patiment i que de retruc no menava enlloc que no fos a la presó o a la mort. La persistència de la violència només generava odi i dolor. Tantes vides segades. També en les pròpies files. Per acabar-ho d’adobar, l’èpica revolucionària, el romanticisme, tenien un sostre baix. Els grans canvis demanen majories. Com més grans, millor.

Jon Idígoras va morir el 2005. Aquell any l’esquerra abertzale va concórrer als comicis bascos amparats en les sigles del Partit Comunista de les Terres Basques per sortejar la llei de partits. Van sumar poc més del 12 % dels vots. Quarta força rere el PP.

EH Bildu ha empatat ara a escons, 19 anys després de la mort d’Idígoras, amb el totpoderós PNB. Amb més del 32 % dels vots. Primera força a Àlaba i Guipúscoa. Segona a Biscaia, baluard del PNB. El camí recorregut des d’aleshores, pilotat per un Arnaldo Otegi que s’ha passat la meitat d’aquests anys a la presó, no només els ha tret del ‘guetto de Varsòvia’, és que els ha dut a disputar la victòria.

Com? Sortint del córner, transitant pel camí de la centralitat, disputant vots a l’esquerra espanyola i a la dreta nacionalista. Fent-se grans, eixamplant la base, una terminologia que a Catalunya ha estat estigmatitzada i combatuda ferotgement. Otegi no ha pretès ser cap messies, ni s’ha victimitzat mai. I ha entès sempre que com deia el poeta un home pot morir per un poble, però un poble no ha de morir mai per un home.

De nit, ha arribat a la seu electoral acompanyant Pello Otxandiano, el candidat de Bildu que ha empatat a escons amb el PNB. Sempre en segon terme, Otegi, discret, cedint tot el protagonisme del gran resultat al jove Otxandiano. Alguns n’haurien de prendre nota! El món no s’acaba mai en un mateix. No quan la causa és de país. També és digne de menció l’actitud propositiva, estratègica i sense explicar contes vora al foc per entabanar la parròquia prometent la lluna en un cove.