Em vaig equivocar. Als comentaristes ens passa com als conductors quan s'equivoquen de ruta. Cal que el GPS del seu cotxe recalculi el trajecte si no vol perdre’s en un laberint d’asfalt. Abans de les eleccions vaig escriure, no una vegada, sinó dues o tres, que Xavier Trias no seria alcalde perquè no guanyaria les eleccions. No em sap gens de greu de reconèixer que vaig errar en el meu pronòstic. Al contrari, ho admeto sense piular. Enhorabona, per tant, a qui podria ser el nou alcalde de Barcelona, ara sí, en nom de Junts per Catalunya. També és cert que la decisió de Pedro Sánchez de convocar immediatament eleccions generals i la patacada d’Esquerra li han desbrossat el camí. La majoria alternativa que des de l’endemà de les eleccions ha reclamat Ada Colau i festeja Collboni amb l’entusiasme de Joan Tardà, reproduint l’esquema espanyolitzant de quan era militant del PSUC, avui sembla que no serà possible, però sí que podria ser-ho més endavant. Més val tenir-ho en compte, perquè ves a saber què passarà després del 23 de juliol. La política és l’art de les grans rectificacions, encara que els polítics no tinguin el valor d’admetre-ho. Si alguna cosa ha demostrat Pedro Sánchez, precisament és això, que sap moure’s en el fang i que ha torejat les esquerres perifèriques amb molt d’art. Collboni va dir una cosa abans de les eleccions i ara afirma la contrària.
Un cop fet aquest acte de contrició, deixin-me que m'aventuri a explicar per què crec que Trias ha aconseguit superar, amb una certa comoditat, Ada Colau, si totes les enquestes, llevat de les ofertes pel nostre diari, El Nacional, preveien que seria ella qui quedaria en primera posició. El meu raonament era que la irrupció de Trias amb un discurs primàriament anti Colau tindria com a efecte la mobilització de l’electorat de Barcelona en Comú. Si ho analitzem bé, això no ha estat així. Colau ha perdut la primacia als districtes de Nou Barris, Horta-Guinardó i Sant Andreu en benefici del socialista Collboni, que s’ha emportat 24.161 dels comuns; mentre que també ha perdut a l’Eixample i Gràcia, on s’ha imposat Trias. Dit d’una altra manera, Colau només ha pogut conservar els districtes de Ciutat Vella i Sants-Montjuïc. Trias, en canvi, ha compensat la pèrdua de vot independentista, que si l’hagués conservat l’hauria ajudat a guanyar amb més claredat, amb l’atracció de votants que volien fer fora Colau fos com fos, incloent-hi 36.297 antics votants d’ERC. Trias s’ha imposat de manera clara a Sarrià-Sant Gervasi —on té majoria absoluta amb 10 dels 19 consellers—, i de manera menys dràstica a les Corts, Gràcia i l’Eixample. Districtes amb rendes mitjanes i altes que en les anteriors eleccions van oferir-se a Valls-Ciutadans i on la participació ha caigut menys que en els districtes populars.
Conec dos casos de persones que en les anteriors eleccions van votar Manuel Valls, convençudes que el francès era el representant de la Il·lustració, que en aquestes eleccions s’han decantat per Trias. Van votar qui va fer Colau alcaldessa i ara han votat a favor de qui prometia fer-la fora. En realitat, 27.584 electors han fet el mateix, si bé la gran majoria dels electors que van votar el francès ara ha votat el PP o Vox. També conec diversos casos d’electors independentistes que van anar a votar amb la intenció de fer-ho en blanc, perquè es malfiaven de Trias i del seu decantament dretà, que finalment van votar-lo. Els imponderables, els girs imprevisibles de guió, també computen en política. Els electors poden ser tan contradictoris com els polítics. Per això és absurd esbroncar els electors, com ha fet Oriol Junqueras, qui, sigui dit tot passant, en qualsevol altre país, amb una cultura democràtica molt superior a la nostra, ja hauria dimitit després del gran fracàs d’Esquerra el 28-M. ERC no ha fet pessigolles a Junts. Al contrari, els de Puigdemont han perdut tan sols 7.000 vots amb relació al 2019.
Cal que l’independentisme sàpiga perfilar una política municipal holística, que cohesioni la ciutat i redueixi la desigualtat entre barris, com en les millors èpoques dels governs municipals de Pasqual Maragall. No li hauria de costar tant tenir una sensibilitat social a qui es declara socialdemòcrata
Sigui com sigui, ha quedat demostrat que fins i tot els electors que el 2019 havien fet costat a Colau, aquesta vegada s’han decantat pel PSC. O per Vox, que ha aconseguit superar el llindar del 5 % en set districtes de la ciutat i tindrà un conseller a Sarrià-Sant Gervasi, Sants-Montjuïc, Sant Andreu, les Corts, Horta-Guinardó, Sant Martí, amb l’afegit que a Nou Barris en tindrà dos. A Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia l’extrema dreta ha quedat per sota del 5 % i no tindrà cap conseller. La sacsejada en el mapa polític de Barcelona ha estat espectacular. Si Junts —o Trias— no volen que aquesta victòria relativa esdevingui una flor que no faci estiu, caldrà que s’esmercin a dissenyar una política de barris que sigui útil per a la gent, per exemple, de Nou Barris que se sent desemparada. Cal que l’independentisme sàpiga perfilar una política municipal holística, que cohesioni la ciutat i redueixi la desigualtat entre barris, com en les millors èpoques dels governs municipals de Pasqual Maragall. No li hauria de costar tant tenir una sensibilitat social a qui es declara socialdemòcrata. No és la primera vegada que ho escric.
Encara que em sembla una exageració, la percepció generalitzada és que Colau va empènyer Barcelona cap a la decadència, sobretot si es compara amb ciutats com Madrid o València. En tots cas, el que està clar és que els ciutadans de Barcelona no se senten còmodes amb el model de ciutat pijipi dels comuns. Amb Colau, Barcelona ha perdut l’aire cosmopolita que tenia en altres temps i s’ha desvertebrat internament. A més, Colau i els seus aliats, el PSC, han supeditat Barcelona a l’agenda espanyola sense cap oposició visible. Esquerra va admetre que s’imposés a l’Ajuntament el marc mental espanyol, per damunt d’una política nacional catalana, i això va fer invisible Maragall, que va convertir-se en l’aliat extern dels dos partits que governaven a Madrid. Maragall va acabar votant a favor de totes les apostes de Colau a les quals s’havia oposat el 2019, fins al punt d’aprovar-li els pressupostos. Aquesta és la lògica que encara ara defensa el sector federalista dels republicans, que tothom identifica amb Tardà i Rufián, però que en realitat té com a gran capitost Junqueras, malgrat la retòrica independentista que gasta. Els actes ens defineixen millor que les paraules. Si la proposta de front comú fos realment sincera, els republicans haurien de votar a favor de Trias sense enredar tant. O simplement abstenir-se, que és més fàcil, sense participar amb la “conspiració” unionista. En tot cas, que sigui el PP el qui faci la feina bruta per evitar que Barcelona tingui un alcalde independentista. La temptació hi és sempre, perquè la contradicció principal, per formular-ho en termes clàssics, no és entre la dreta i l’esquerra. El 2019, Collboni ja va pactar amb Valls el vot favorable de tres regidors seus per fer alcaldessa Colau i barrar el pas a Maragall i, consegüentment, a un tripartit d’esquerra.
Hi ha moments únics. Trias, a diferència del que defensava un servidor, va encertar en la fórmula, que és la mateixa que ha fet servir Xavier Albiol per assolir la majoria absoluta a Badalona, però per retenir l’alcaldia, un cop desapareguda Colau, li caldrà alguna cosa més. Trias no és, almenys de moment, Antoni Farrés, el mític alcalde sabadellenc del PSUC que rebia el suport de tota mena d’electors. Trias no té assegurada l’alcaldia, però en el futur, si ho aconsegueix, també necessitarà disposar d’un partit fort i porós per recuperar l’electorat independentista que s’ha quedat a casa. L'únic que podrà fer-ho és Puigdemont. Si algú té la temptació d’aprofitar la “remuntada” electoral de Junts, que, per altra banda, ha estat relativa, per excloure el sector, diguem-ho amb totes lletres, laurista, s’equivocarà. Aquesta no és l’hora de la divisió. Al contrari. Segurament és el moment d’intentar reconstruir els ponts que s’han anat esquerdant amb disputes irresponsables. La unitat comença a casa, abans de reclamar-la a l’exterior. Les eleccions que venen poden ser una oportunitat perquè Junts lideri una candidatura d’ampli espectre que incorpori personalitats independents que enforteixin l’alternativa independentista als partits espanyols que van aliar-se per imposar el 155 a Catalunya. Junts ha de demostrar que Catalunya és el principal bastió independentista a Espanya per encarar la victòria dels uns o dels altres, del PSOE o de la coalició PP-VOX. L’independentisme és l’única opció per contenir l’onada unionista que vindrà amb la dreta i l’esquerra espanyoles, contaminades per l’anticatalanisme malaltís que va fortificar Ciutadans des de Catalunya. Ha mort l’instrument, però el virus ha infectat la política espanyola.