El gir migratori cap a la dreta està resultant molt poc pràctic per al PP i per a Junts. Els de Puigdemont s’han quedat sense el traspàs de les competències en frontera per mera estratègia electoral. Podien haver fet trampes al Congrés i al final s’han fet trampa tots sols. Podemos mai no hauria votat en contra d’una delegació de competències. Ja van avisar en la seva primera intervenció: burocràcia administrativa, sí; discurs antimigratori, no. Junts podia haver tirat endavant les competències i dos dies després elevar el discurs al to d’Aliança Catalana. Però el mode electoral anticipat els ha deixat sense cap de les dues coses. Les enquestes afavoreixen l’ala més extrema i serà difícil que aconsegueixin la medalla de les competències amb un Podemos i unes esquerres al davant contra el que entenen que són propostes xenòfobes.
A Espanya una majoria de la societat defensa una visió integradora de la immigració
L’auge de VOX i d’Aliança Catalana necessita discursos capaços de confrontar-los directament. Però si tothom es torna més racista i més autoritari, més que destruir la competència l’engreixen perquè els donen la raó. No sabem si és la fórmula guanyadora, però, per molt document de Múrcia (la proposta migratòria del PP), a Espanya una majoria de la societat defensa una visió integradora de la immigració.
L’aposta que vincula immigració i seguretat sense més ni més, o un carnet-visat per punts en funció dels mèrits, la proximitat cultural i la capacitat —no la voluntat— d’integració, no resol la pedagogia necessària per trencar el binomi que uneix immigració i inseguretat. Qui és apte en un país frontera que depèn del camp i de la natalitat dels nouvinguts, per citar-ne dos pilars incontestables. Els magribins de Torre Pacheco sostenen el 70% de l’economia del camp, per buscar-ne un exemple recent. Els enginyers i matemàtics sirians o indis de les grans tecnològiques són tan necessaris com els veneçolans i colombians que viuen a Espanya.
Com a mostra del cinisme del PP amb les dades, l’últim editorial del Financial Times sota el títol “Espanya, l’economia que més destaca d’Europa”. La immigració s’ha de gestionar “amb cura”, apunta, mentre la situa com el principal motor de creixement. “La creixent demanda de mà d’obra ha impulsat l’ocupació a màxims històrics i ha ajudat a evitar la greu escassetat de mà d’obra qualificada que ha afectat els seus homòlegs europeus”. Els populars ho saben perquè governen en onze autonomies.
El boom de l’economia espanyola respon fonamentalment a tres factors. Un model d’acollida a la immigració que sosté aquest 12% del PIB en turisme; l’aposta per les renovables, i l’anomenat escut social que va de l’ingrés mínim vital (IMV) al salari mínim. Obertura, redistribució i transició ecològica. El PP hauria de competir en clau de model econòmic. Sense un projecte definit només li queda anar a remolc de VOX en clau cultural. La Comunitat de Madrid té un model que absorbeix el dinamisme econòmic de la resta de comunitats. Amb unes tensions on el model Díaz Ayuso no és extrapolable a la resta d’Espanya per una capitalitat que li permet la competència fiscal a la baixa.
Més enllà de carregar contra la corrupció, el discurs del PP està atrapat entre el model econòmic del PSOE avalat en les xifres macro i el discurs de VOX contra la immigració. Tenen la profecia autocomplerta de ser els més votats. Però immersos en l’estratègia que la seva arribada és inevitable, és possible que el PP estigui alimentant el seu propi monstre de coalició. No està escrit que els conservadors siguin la primera força en cap país i a Espanya la coalició liberal està de moment descartada (pel mateix PP). A França, Nicolas Sarkozy acaba de ser condemnat i ingressarà a la presó; als EUA els republicans moderats han estat purgats pel moviment MAGA, i els conservadors al Regne Unit estan en el seu pitjor moment a les enquestes, amb Nigel Farage al 34% i els conservadors en tercer lloc, a punt de ser superats pels verds.
Només si el PP aconsegueix sortir del marc obsessiu de VOX, si deixa de caure a la trampa migratòria, podrà competir pel límit imaginari dels 160 escons. Ningú, ni tan sols el gurú del 23-J José María Michavila, s’atreveix a dir que ara hi estiguin a prop.