Tots som aquests dies de Ceuta. Us ho demostraré. Amb l’arribada massiva de nois nedant d’un cantó a l’altre de "l’espigó frontera", a Ceuta s’han reviscut escenes que des de ja fa uns quants anys formen part dels estius mediterranis: la presència de "turistes no desitjats" —perdoneu l’eufemisme— a les platges dels estats europeus. Si fa o no fa, prop de 300.000 l’any. Tres fets anormals m’han cridat l’atenció: l’oberta inacció de la policia de fronteres del Marroc, el poc sentit comú de la sentència del Suprem no deixant aplicar el retorn en calent dels que arriben nadant, i el fet que els nois que han travessat la frontera nadant dupliquessin pràcticament la població ceutina. Deixo per al final un quart i un cinquè fets que ja hem normalitzat i estan sempre presents: les dramàtiques morts en l’intent de venir a Europa per mar, i l’existència de màfies organitzades que operen gairebé sense límits.
Convindreu amb mi que hem deixat de banda el problema de l'arribada descontrolada de la immigració. I val més posar-hi ordre, o l’ordre el posaran ells. Quan dic posar ordre a la immigració, no em refereixo a fomentar els discursos xenòfobs ni els "bonistes", que per mi tenen el mateix resultat: bla, bla, bla. Parlo d’acceptar el fet històric de les migracions i donar-hi cabuda de la millor manera possible en la nostra societat del benestar europea, forjada durant els darrers vuitanta anys i després d’unes guerres mundials suïcides.
El primer fet anormal a Ceuta és la passivitat del país veí. Això passa i passarà. Però la nostra frontera real no són els països veïns. És la pobresa dels Estats d’on ve la immigració. Sense entrar en les raons que han dut el Marroc a actuar, o més ben dit, a deixar de fer-ho, la primera evidència és que només amb la lluita contra la pobresa als països d’origen començarem a mitigar el problema. No hi ha cap pla coordinat que no sigui voluntaris sense fronteres o organismes poc eficients. La lluita contra la pobresa als països d’origen de la immigració ha de ser tan important a l’agenda europea com la lluita contra el canvi climàtic. Ja podem anar mitigant emissions de CO₂ si no sabem quants serem d’aquí a vint anys ni d’on serem.
El segon fet anormal són les sentències judicials amb poc sentit de la realitat. Massa sovint els tribunals han de fer front a decisions que no els pertocaria si les lleis estiguessin ben fetes. Perquè no oblidem que els tribunals només en fan les interpretacions. Els podem criticar, però potser que ens fem mirar com legislem, si acabem deixant la possibilitat que sentències —segurament ajustades a dret— siguin tan irracionals com la que fa que hi hagi una diferència entre arribar nedant o en pastera.
Hem deixat de banda el problema de l'arribada descontrolada de la immigració. I val més posar-hi ordre, o l’ordre el posaran ells
El tercer fet anormal és que vivim —dia rere dia, any rere any— l’augment de la immigració il·legal, i la conversió en guetos de barris, pobles i ciutats senceres sense actuar. Si els integrem, hem de fer-ho de la millor manera possible. Perquè els necessitem. Hem de convertir-los en immigrants legals, futurs i actuals ciutadans, catalans per llei i vocació de país. Són ells qui majoritàriament —entre moltes altres feines— treballen a les nostres fàbriques, cullen les nostres fruites, obren els nostres comerços, cuiden els nostres avis i guareixen els nostres malalts. A Ceuta els hem vist entrar i sortir en un dia. Esfereïdor, encara que al final només se’n quedin uns pocs. En un dia n'han quasi doblat la població. Però a Catalunya en vint anys han fet augmentar la població gairebé un 40%. I aquests no marxaran, sortosament.
Acabo amb els fets que normalitzem. El quart fet normalitzat i el més temible són les morts en els itineraris. A Ceuta, "només" una seixantena de 50.000. En un dia han mort més nois a Ceuta que en tots els incendis de l’any a Espanya. Han mort il·legalment. Però han mort. Algunes dades apunten a 8.000 l'any, del milió que entren il·legalment a Europa. Impossible d’acceptar.
I, finalment, el cinquè fet, també del tot normalitzat: les màfies que acompanyen bona part de la immigració il·legal. Ho veiem aquests dies amb l’augment de la delinqüència homicida a les nostres ciutats. Però també ho podem veure pel carrer, amb carretons de supermercat buscant metall a les escombraries. O en alguns dels assentaments d’ocupacions il·legals. Perduts en legalitats en teoria protectores del feble, però que acaben desarmant els nostres agents de l’ordre públic, les màfies són una xacra ancestral que podem i hem de combatre abans no s’escampin.
Jutgeu, doncs, vosaltres mateixos si som tots, o no, una mica Ceuta. O molt.