Com era de preveure, l’estrella de les eleccions catalanes del 12 de maig és Carles Puigdemont. Ho és per l’impacte que té a Catalunya que el 130è president de la Generalitat es torni a presentar i, sobretot, per l’anunci, aquesta vegada sembla que definitiu, que tornarà sempre que, això sí, li surtin els números per ser investit de nou per al càrrec. I ho és també pel ressò que el fet té a Espanya, on la seva figura no para d’aixecar passions, totes en contra, i on té tants detractors que, si continuen així gaire temps, acabaran fent-li la campanya de la reelecció de franc. Sort que Pere Aragonès, l’actual president de la Generalitat i coordinador nacional d’ERC, va avançar els comicis amb la intenció que el líder de JxCat no hi pogués concórrer, comptant que la llei d’amnistia no hauria entrat en vigor i que, per tant, no podria beneficiar-se’n. Error de càlcul, a expenses del que facin els jutges amb la llei, és clar.

Per fer veure, a més, que la candidatura és transversal, JxCat s’ha aliat amb set formacions més —Demòcrates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, Reagrupament, Joventut Republicana, Acció per la República, Estat Català i Alternativa Verda—, algunes de caràcter unipersonal i, imitant la fórmula que Xavier Trias va fer servir a les eleccions municipals del 28 de maig de l’any passat a Barcelona —Trias per Barcelona—, li ha posat de nom Puigdemont per Catalunya. Aquest cop, però, sense amagar el nom del partit —la llista de l’exconseller de Jordi Pujol tenia, a més del suport de JxCat, el del PDeCAT, i això la feia de més mal gestionar—, potser perquè pensa que des dels comicis espanyols del 23 de juliol també de l’any passat el prestigi de la marca s’ha revalorat, de la mateixa manera que hi ha qui creu absolutament el contrari, que s’ha enfonsat del tot.

El cas és que les pròximes eleccions catalanes van camí de batre tots els rècords de candidatures suposadament independentistes presentades. Tot i que la major part en realitat no ho siguin, a les tradicionals de JxCat, ERC i la CUP aquesta vegada s’afegiran, com a mínim, les d’Aliança Catalana de Sílvia Orriols i Alhora de Clara Ponsatí i Jordi Graupera i les de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), el partit que havia estat de Joan Laporta i Alfons López Tena, i el Front Nacional de Catalunya, que no té res a veure amb les històriques sigles del FNC. I encara gràcies que la militància de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va rebutjar l’intent de la direcció de promoure una anomenada llista cívica. En total, de moment, set candidatures —catorze partits si es compta el conglomerat que és Puigdemont per Catalunya—, que demostren la fragmentació que hi ha, talment com si es tractés de regnes de taifes, a l’espai independentista.

Totes les ofertes que es amb la intenció de recollir els desenganyats d’ERC, JxCat i la CUP el que faran, en conseqüència, és legitimar el sistema, donar-li vida i col·laborar a perpetuar-lo. Es convertiran en l’eina dels partits que en teoria volen substituir per aturar l’abstenció

Malgrat aquests números, però, el problema és que precisament aquest espai independentista fa temps que es troba completament desatès, sense partits ni líders que el representin, un cop després del fiasco de l’octubre del 2017 ERC i JxCat van decidir que tornaven a l’autonomisme de tota la vida i la CUP perdia la carta de navegació que a hores d’ara encara no ha trobat. Cansada que tots plegats li prenguessin el pèl, una part substancial dels independentistes va optar per abstenir-se als comicis municipals i als espanyols que es van fer el 2023, en senyal de disconformitat amb la seva actuació. I la iniciativa va tenir efecte, perquè a totes dues conteses van perdre bona part de la representació que tenien abans, només compensat perquè l’aritmètica electoral va voler que tant els de Carles Puigdemont com els d’Oriol Junqueras, però sobretot els primers, esdevinguessin decisius en l’escenari polític espanyol. Així i tot, l’abstenció els va fer mal i és el que més temen. I és el que JxCat vol revertir a favor seu, convençuda que els abstencionistes potser no votaran el 130è president de la Generalitat, però potser sí que votaran per Jordi Graupera i Clara Ponsatí, i això sol ja contribuirà a frenar-la.

La temen ells, com a perjudicats directes, i també els partits espanyols, perquè, encara que en resultin beneficiats, saben que en el fons l’abstenció és una esmena a la totalitat del sistema. Per això l’interès de tots a combatre-la mirant de desmobilitzar com sigui aquests independentistes abstencionistes que els fan la guitza. I si per aconseguir-ho cal que l’oferta s’ampliï, doncs es fa. Aquí és on entren en joc les candidatures noves, en la mesura que tenen per objectiu arreplegar els descontents de les marques tradicionals, que és més que probable que en les últimes cites amb les urnes s’hagin abstingut. Els primers interessats que hi hagi com més llistes millor competint per un mateix espai són, doncs, els anomenats partits tradicionals, perquè si la participació es manté alta els nous difícilment podran entrar al Parlament i ells hi sortiran guanyant. I és que com més alta sigui la participació més vots caldrà per obtenir representació i més complicat ho tindran les formacions noves per arribar-hi.

Les candidatures noves són, per tant, l’instrument ideal per desmobilitzar l’abstenció dels independentistes i per garantir que els partits de sempre no perdin pistonada. Com més alta sigui l’abstenció, en canvi, més fàcil ho tindran, perquè necessitaran menys vots per ser escollides. Però això és justament el que no volen les forces polítiques de tota la vida, que es converteixen així en els màxims valedors de les noves. Segurament n’hi hauria prou de mirar qui hi ha darrere el finançament d’Aliança Catalana i d’Alhora, qui és que els paga les campanyes, per constatar que l’ombra dels entorns de JxCat i ERC, encara que sigui indirectament, és molt allargada. No fora la primera vegada que passaria: CDC, a la seva millor època, tenia la mà trencada a l’hora de promoure invents que aparentment li feien la murga, però que de fet li servien per tenir controlada fins i tot la dissidència. De fet, i a la vista dels primers moviments, talment fa l’efecte, per exemple, que Jordi Graupera sigui l’ariet de JxCat, a qui fa la feina i així aquesta no s’embruta les mans, contra Sílvia Orriols.

Als partits de sempre només els preocupa l’abstenció, perquè s’ha demostrat que realment és l’únic que els fa mal i perquè temen que si augmenta els pugui desestabilitzar encara més. Tant els és que guanyi el PSC mentre ells puguin conservar intacte el seu tros

Totes les ofertes que es presentin el 12 de maig amb la intenció de recollir els desenganyats d’ERC, JxCat i la CUP el que faran, en conseqüència, és legitimar el sistema, donar-li vida i col·laborar a perpetuar-lo. Es convertiran en l’eina dels partits que en teoria volen substituir per aturar l’abstenció i, un cop culminada la feina, el més probable serà que els qui els hagin utilitzat en prescindeixin. En tot cas, Sílvia Orriols, Clara Ponsatí, Jordi Graupera i companyia tenen dret de fer el que creguin més convenient per a les formacions que encapçalen, però el votant també té el dret de saber a quin joc juguen tots plegats i de no continuar sent enredat. Als partits de sempre només els preocupa l’abstenció, perquè s’ha demostrat que realment és l’únic que els fa mal i perquè temen que si augmenta els pugui desestabilitzar encara més. Tant els és que guanyi el PSC —ves que no hi acabin pactant—, mentre ells puguin conservar intacte el seu tros. I és que de la participació en les eleccions depenen directament els seus ingressos i els càrrecs que tenen col·locats. Per això faran tot el calgui per mirar d’evitar que els independentistes que s’abstenen es tornin a sortir amb la seva. L’objectiu no és tan sols impedir que creixin, és fer-los recular.

Als anteriors comicis catalans, els del 14 de febrer del 2021, l’abstenció es va enfilar fins al 48,71%, gairebé la meitat del cens electoral, i això que el moviment a favor de l’abstenció, sorgit espontàniament entre el sector d’electors partidaris de la independència desencantats i farts de tots, encara no s’havia posat en marxa. Anar més enllà d’aquest percentatge seria un revés de conseqüències imprevisibles. D’aquí el temor dels qui s’hi juguen les garrofes i la necessitat de trobar tots els instruments que facin falta per tal que no passi. I d’aquí l’invent de JxCat amb el Puigdemont per Catalunya, que, entre el suport de la parròquia catalana i la col·laboració inestimable dels espanyols, el que busca en realitat és un Tots per Puigdemont.