People in Red Barcelona Gala. No puc fer la traducció “gent de vi negre”, que és el que m’aniria bé… Doncs sí, el color negre i els colors vi rosat i dels tipus borgonyes han estat els més destacats de la gala. Com van ser-ho, respectivament, els vestits de Laura Escanes, de Laura Fa o de Cristina Puig. Gairebé tant com el color vermell Ferrari, que sempre és el protagonista, com van lluir Alba Paul, Natàlia Sánchez o el mateix Marc Clotet. Quinze anys d’aquesta festa. De la festa de Barcelona per excel·lència. I no ho dic jo, sinó que ja es titula així. Malgrat que alguns encara en diem “la gala de la SIDA” i oblidem que l’important no és la festa, sinó el gairebé milió d’euros que es va aconseguir perquè el doctor Clotet i la Fundació Lluita continuïn investigant sobre les malalties infeccioses. Perquè el VIH no ens preocupa tant com abans, però sí les pandèmies, el càncer i les malalties neurodegeneratives. Cal tenir molt en compte que tots (és a dir, un 100%) patirem una infecció al llarg de la nostra vida. No només és recaptar diners amb el sopar o la rifa, sinó que tots i totes puguem continuar contribuint a la web.

People in Red Barcelona —com ens van fer notar els brillants presentadors de la gala, l’Andreu Buenafuente, juntament amb l’estimada Sílvia Abril— ha incorporat la ubicació al nom “per si algú es perd”, amb els acudits del Barça-Madrid i la presència de la plana major de la política catalana. Hi ha gent que brilla pels seus looks i d'altra pel bon rotllo. Com, per exemple, la Rigoberta Bandini. L’actriu Cristina Brondo i servidora ho vam donar tot —com cada any— al ball, gràcies al nostre estimat DJ Fede Sardà. I els ambaixadors de la gala, la Martina Klein i l’Àlex Corretja, es van quedar amb nosaltres a tancar la paradeta del MNAC. Sí, l’excel·lent organitzadora de la gala, Laura Duran, i el seu magnífic equip, juntament amb nosaltres, som les últimes d’agafar el tiquet del guarda-roba. Com quan teníem dinou anys. Un dia és un dia. Sempre em pregunto: quan tornaré a tenir l’oportunitat de tornar a ballar amb la meva amiga la cançó Amante Bandido? I és que el "brondisme" és un estat d’ànim. L'endemà, quan t’aixeques a les sis per preparar la casa i portar els nens a l’escola, te’n recordes que fa més de vint anys que tens vint anys. Però com que no et passes ni amb el beure ni amb els talons (no tant per responsabilitat com per experiència), pots anar a treballar com una semidiva. I és que els intel·ligents (perquè no anaven carregats d’alcohol) còctels del premiat Manel Vehí eren una delícia. Com els aperitius del Jubany i els vins amb gust de Cadaqués d'en Martí Faixó.

Ara mateix, el més transgressor no és anar despullada com Bianca Censori als Grammy, sinó anar sense pestanyes postisses, ni micropigmentació, ni maquillatge, com la Pamela Anderson

És graciós veure que, igual que als Bridgerton, hi ha una temporada de balls i festes a Barcelona, i encara que la temporada és més curta i menys pomposa, també s'hi respira un cert renaixement primaveral. Malgrat que sempre ens queixem pel que ens falta en comptes de celebrar el que tenim. Si tenim sequera, normal que ens preocupem. Però sí, si encara no portem sandàlies a mitjan maig, també. No dèiem que no hi havia mitges estacions? Doncs de què ens queixem? No era el primer cop (i espero que no sigui l’últim) que vaig veure el cantautor i compositor Rufus Wainwright cantar la versió del Leonard Cohen Hallelujah, que al final es converteix en una pregària o un mantra. Tot és lícit (perquè serveix). Cada vegada crec més fermament que, igual que amb les persones i les situacions, de les religions ens hem de quedar amb el millor de cadascuna i fer el nostre cupatge personal que ens serveixi per tenir una perspectiva vital que ens ajudi a digerir la vida. Al final, l’art i l’espiritualitat se centren en aquesta mirada i el filtre que li vulguis posar al que et passa. I parlant de filtres, quan en una mateixa setmana hi ha el Festival de Canes, les fotos d’Instagram queden colonitzades pels nous looks de l’Eva Longoria i els nous manaments de protocol.

A la catifa del People in Red no calen els codis de vestimenta. A Catalunya, malgrat que cada vegada hi ha més presència nacional i internacional, no cal que ens diguin que no als volums estratosfèrics o als vestits de transparència extrema, com al conte del rei despullat. Tenim sentit comú. I és que a la vida tot es basa en això. En fer servir el sentit comú en tot el més banal o profund. Perquè l’exterior també reflecteix el teu interior. I més que apostar al vestit de la venjança, soc més del triomf sobre els teus dimonis. Perquè l’èxit és acceptar el que no pots canviar, i ser on, amb i fent el que estimes. Segurament, anhelem més això que el total look wet que porten les famoses. Al final, no és tant el dissenyador, com la manera com portes tu aquella peça de roba. Un mood que no entén de postureig i sí d’àuria. No tants tractaments anticel·lulítics i més xurros amb xocolata entre somriures entre les amigues. Perquè ara mateix, el més transgressor no és anar despullada com Bianca Censori als Grammy, sinó anar sense pestanyes postisses, ni micropigmentació, ni maquillatge, com la Pamela Anderson. “Pamela Anderson lo somos todas. Ese es el clickbait que usaré”, clama a l’últim disc la Bandi. “Te hicieron sentir pequeña, y no supimos quién eras más allá de tu belleza”. Perquè quan ja no et poden criticar pel teu escot, només queda continuar demostrant el talent. Al final, no és com ens veuen els altres, sinó com et parles a tu mateixa. Podria continuar cantant allò de “no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas”, però ho deixarem aquí. Que ja tinc entrades per anar a veure la Paula Ribó amb la meva mare i els meus nens.