Segurament d’en Xavier Rubert de Ventós no hem sabut aprofitar-nos prou de la seva existència. No només era un savi, també un visionari que veia més enllà que la majoria dels mortals. D’algunes converses que vaig tenir el privilegi de tenir amb ell sempre em va sobtar el que jo interpretava com una gestió optimista de la decepció.

“La democràcia és el totalitarisme de les aparences” és una frase del seu llibre El cortesà i el seu fantasma, fruit d’un cert desencís que li va generar la seva activitat política al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu. És un llibre de fa més de trenta anys, però llegit ara qualsevol diria que es refereix a les polítiques de la Catalunya actual.

Sense anar més lluny, la independència de Catalunya —que, per cert, Rubert de Ventós va considerar com quelcom positiu fins i tot per a Espanya— ha esdevingut en tant que reivindicació política una posició merament performativa dels grups que es reclamen independentistes. Són independentistes perquè ho diuen. I prou. I ho diuen perquè saben que molts catalans, amb prou raons, volen la independència i cal mantenir les aparences. Ni ara ni l’any 2017 estaven disposats a organitzar la revolució que requereix un objectiu polític d’aquesta envergadura, perquè —com era obvi— no es veien capaços de fer-ho. Abans i ara cercaven un pacte amb l’Estat després del desastre de l’Estatut. Abans ho van intentar mobilitzant la gent i ara desmobilitzant-la.

La independència de Catalunya ha esdevingut en tant que reivindicació política una posició merament performativa dels grups que es reclamen independentistes. Són independentistes perquè ho diuen ells. I prou

Malgrat això, els grups independentistes continuen proclamant el seu independentisme perquè no tenen més remei, atès que molta gent, carregada de raons, vol la independència i els partits no volen perdre clientela. És cert, però, que bona part dels ciutadans independentistes, tot i haver constatat que la independència no forma part dels objectius dels seus representants, tampoc estan disposats retirar el seu suport. També és una manera performativa d’exercir l’independentisme. Són independentistes sobretot pel fet de votar partits que es postulen com independentistes encara que sàpiguen que l’objectiu no es planteja a curt ni a mitjà termini. Com se sap, a llarg termini, tots calbs. D’alguna manera també bona part dels ciutadans, que tampoc estan disposats a posar en perill el seu patrimoni, exigeixen dels seus representants que, si més no, almenys mantinguin les aparences.

En la recent negociació dels pressupostos, les aparences han estat determinants. Qui ha patit més ha estat Esquerra Republicana, que per assegurar la continuïtat del Govern, no ha pogut mantenir les aparences del seu discurs polític, però tampoc el PSC, que ha acabat donant suport a un govern que es diu independentista —xoc d’aparences— imposant condicions que tenen poc a veure amb l’aparença de partit d’esquerres amb què es vol identificar.

En aquest punt, la política catalana, tan insòlita, ha escenificat el joc de les aparences amb el reglament del joc de les cadires. Hi ha tres contrincants que circulen al votant de dues cadires i quan s’acaba la música un es queda fora. Junts per Catalunya insisteix a allunyar-se de l’aparença convergent i immediatament ERC i PSC s’han afanyat a ocupar la cadira buida de l’antiga Convergència. Esquerra amb la seva aposta per l’estabilitat política espanyola i el PSC defensant les posicions més business friendly que s’identificaven amb el partit d’Artur Mas. ERC i PSC malden per una aparença convergent i el resultat conegut de tothom és que Junts s’han quedat sense cadira.

ERC i PSC malden per una aparença convergent i el resultat conegut de tothom és que Junts, entestats en desmarcar-se del seu passat,  s’han quedat sense cadira

El totalitarisme de les aparences també funciona a la política espanyola. El Govern PSOE-Unidas Podemos es reivindica com el més progressista de la història, proclama la defensa dels pobres envers els rics i preconitza el retrobament amb Catalunya. Aquesta és l’aparença, però la realitat és que els bancs han disparat els seus beneficis, els pressupostos augmenten com mai la despesa militar, es pretén mantenir el poder repressiu de la policia en la llei mordassa i de Catalunya només els interessa capturar Puigdemont.

Barcelona no podia ser diferent. Espanya ha estat condemnada per la Justícia europea perquè el Govern municipal més ecologista de la història, segons les aparences, ha estat condemnat, igual que el de Madrid, per l’elevat grau de contaminació, assenyalant que en l’àrea metropolitana barcelonina l’aplicació de la zona de baixes emissions “no ha estat prou efectiva”. No podia ser si, al mateix temps, s’ha aplicat una política dissuasòria de l’ús del cotxe privat que ha donat com a resultat que els vehicles contaminants triguen un 30% més de temps en arribar al seu destí.

Arribats a aquest punt podríem dir, parafrasejant Rubert de Ventós, que les aparences són el totalitarisme de l’engany.