Quan el 1979 la Generalitat, acabada de restaurar de manera provisional després de la mort de Franco, va rebre de Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha (FEVE) el traspàs de Ferrocarriles de Cataluña (FCC) —coneguts popularment al Vallès com l’elèctric o senzillament com els catalans—, la companyia que unia Sabadell i Terrassa amb Barcelona era un poema. No funcionava res, els trens s’espatllaven cada dos per tres, les vies i les catenàries s’aguantaven per la quietud, les estacions estaven deixades de la mà de Déu, els retards eren habituals. Ningú no hauria donat ni un duro per una empresa que era deficitària i que, en definitiva, era una ruïna en tots els sentits.

L’Estat espanyol es va treure el mort de sobre —que li havia pervingut en fer fallida la societat privada que explotava el servei el 1977— i el 7 de novembre del 1979 el va encolomar a la Generalitat perquè s’espavilés. Era un traspàs enverinat. Dos mesos abans, el 5 de setembre, s’havia constituït Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) —la primera empresa pública que creava la Generalitat— per gestionar precisament els ferrocarrils de via estreta de titularitat pública a Catalunya. En aquell moment, parafrasejant Miquel Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible. I després de molts anys de treballs i d’inversions multimilionàries, aquella depauperada línia del Vallès va esdevenir model de bon funcionament d’un servei públic, que avui, si ningú no ho espatlla, encara perdura. En paral·lel, l’empresa que havia fet possible el miracle, FGC, creixia de manera exemplar i es convertia en una marca referent d’èxit reconeguda arreu per la seva contrastada bona gestió.

Si FGC hagués pogut gestionar íntegrament la totalitat de la xarxa ferroviària de Catalunya —que en un estat autènticament descentralitzat és el que correspondria a la Generalitat com a govern regional—, ningú no dubta que el servei de Rodalies, de regionals i de mitjana distància, que ara tan deficientment presta Renfe, funcionaria molt millor. Però ni els diferents governs espanyols han volgut transferir mai aquesta competència ni els diferents governs catalans han tingut mai l’habilitat d’aconseguir-la. Entre el traspàs fantasma del 2009, que només va servir per catalanitzar el nom de Cercanías a Rodalies, i el suposat traspàs actual pactat entre ERC i el PSOE, que d’integral no en té res en la mesura que el nou gestor és una empresa mixta en què la majoria la té Renfe i no la Generalitat, han passat disset anys en què el servei no ha fet més que deteriorar-se. En aquest temps, a Espanya hi han manat tant el PP com el PSOE i a Catalunya hi han governat JxCat (abans CiU i PDeCAT), ERC, Comuns (abans ICV) i PSC.

Els responsables principals en són els titulars de les infraestructures afectades, en tots dos casos l’Estat espanyol

Què ha succeït de debò durant tots aquests anys? Doncs que l’Estat espanyol no ha complert cap dels compromisos adquirits d’inversió en infraestructures a Catalunya —les dades d’execució pressupostària no arriben ni a la meitat del que s’havia acordat— i que la Generalitat ha estat incapaç de quadrar-s’hi i fer-los-hi complir. Aleshores, quan passa un accident ferroviari com el de Gelida, que, a més de causar un mort, deixa el país sense els serveis que presta Renfe i obliga a tancar una de les principals vies de comunicació amb Europa com l’autopista AP-7, és quan queda clar que la culpa és de la manca d’inversió en manteniment, en conservació, en fer les coses ben fetes i que els responsables principals en són els titulars de les infraestructures afectades, en tots dos casos l’Estat espanyol i, per tant, els governs espanyols de torn i, per tant, el PP i el PSOE, inclòs també el PSC com a mera gestoria a Barcelona de la seu central del carrer Ferraz de Madrid.

Però corresponsables en són igualment els que durant tot aquest temps han permès que el PP i el PSOE es passessin pel folre els compromisos amb Catalunya, els que malgrat incomplir un any rere l’altre les inversions pressupostades els han tornat a donar suport una vegada i una altra, i aquests són bàsicament JxCat i ERC, més enllà del paper d’estrassa habitual jugat pels Comuns com a equidistants, dels quals quan arriba l’hora de la veritat mai no et pots refiar. Situats en aquest punt, de res no serveixen els escarafalls de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras exigint dimissions i clamant justament contra el Govern del PSC per la sensació d’un país que cau a trossos que ha quedat a Catalunya arran de l’accident de Gelida i de les conseqüències que se n’han derivat, com a culminació d’un procés de decadència que no sembla que tingui aturador. Que no pateixin, que el PSC en surt molt malparat d’aquest episodi, després d’haver sembrat ell solet, com a gestoria servil i obedient de la colònia [veure "La gestoria de la colònia" d’ElNacional.cat del 16-12-2025], el caos i el desgavell en un servei que de natural ja és pèssim i d’haver accentuat la indefensió dels usuaris, perquè ha suspès de manera estrepitosa en allò que sempre s’ha fet tant el gallet: la gestió.

Els líders de JxCat i d’ERC, tanmateix, poden estalviar-se el discurs demagògic de tornar a reclamar a bombo i plateret el traspàs de Rodalies

Els líders de JxCat i d’ERC, tanmateix, poden estalviar-se el discurs demagògic de tornar a reclamar a bombo i plateret el traspàs de Rodalies quan resulta que quan han tingut la paella pel mànec davant els partits espanyols no tan sols han estat incapaços de plantar-se per assolir-lo, sinó que els han donat carta blanca per continuar fent el que volguessin. Està bé que ara acusin el PSC d’incompetència, de dependència, de submissió i del que més calgui, però que vagin amb compte que algú no els recordi que són els qualificatius que es podrien aplicar ells mateixos quan van governar i quan no van tenir ni tan sols la valentia de canviar l’operador i treure-li el servei a Renfe i passar-lo a FGC. I que després d’això ara facin una crida a la gent a mobilitzar-se i a sortir al carrer —l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell de la República convoquen una manifestació el 7 de febrer a Barcelona— perquè els treguin les castanyes del foc i facin la feina d’oposició als governs català i espanyol que ells no han fet, diu molt poc de la seva capacitat política. El català fa molts anys que està emprenyat i encara espera que els partits que se suposava que havien de canalitzar el seu malestar i en els quals va confiar, i que tant el van decebre, com a mínim es disculpin, no que li vinguin amb exigències.

A part que, per molt que sigui cert que en mans de la Generalitat els trens de Rodalies, de regionals i de mitjana distància anirien millor, assumir completament la transferència en l’estat que es troba actualment la infraestructura i sense el finançament adequat, sense disposar dels gairebé 25.000 milions d’euros —equivalents a pràcticament el 10% del PIB— de dèficit fiscal que, segons les últimes estimacions, cada any volen a les Espanyes i no tornen, sí que seria la ruïna definitiva per al país, perquè costarà Déu i ajuda refer-la i retornar-la a la normalitat. Oh i tant que, en la lògica autonòmica en què estan instal·lats tant JxCat com ERC, l’objectiu és tenir el traspàs, però sense oblidar que, al marge del joc polític, qui més s’hi oposarà serà, com a bon cos funcionarial que s’ocupa de mantenir l’ordre establert d’un estat catalanòfob, el personal de Renfe —com el d’Aena s’ha oposat sempre al traspàs de la gestió dels aeroports—, com ho demostra que, amb l’excusa del mort de l’accident a Catalunya, els maquinistes es plantessin i, en canvi, amb els quaranta-cinc morts de l’accident de Còrdova, no diguessin ni piu.

Malgrat tot plegat, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han de ser conscients, en tot cas, que, si ara el PSC governa a la Generalitat, és gràcies a la seva incompareixença l’endemà del 27 d’octubre del 2017, i que, si avui Catalunya toca fons en tots els sentits, és la conseqüència de no haver fet el país nou que havien promès. Llavors, l’1 i el 3 d’octubre, tot estava per fer i tot, encara, era possible, però després d’aquella ensulsiada no tan sols tot va quedar per fer, sinó que molt del que s’havia fet abans s’ha destruït. I ara tot continua per fer, però, tal com estan les coses en aquests moments, la realitat és que, al contrari del que deia el poeta de Roda de Ter a "Ara mateix", tot és impossible.