Emboirats dins la selva de la politiqueta catalana, ahir sabíem que la Mesa del Parlament ha admès a tràmit una Iniciativa Legislativa Popular (pels amics, ILP) amb l’objectiu de declarar la independència de la tribu. L’òrgan més poderós de la cambra ha validat aquesta proposició de Solidaritat Catalana per la Independència –redactada per alts comandaments de l’ANC– amb tres vots favorables, els dos de Junts i el de la CUP, l’abstenció evasiva d’Esquerra i la negativa d’un parell de socialistes. Aprovada per la Mesa, la iniciativa haurà de passar un procés de validació d’una comissió de control a partir del qual els convocants tindran 120 dies hàbils per recollir signatures que la fonamentin. Com era d’esperar, el lletrat del Parlament, Xavier Muro, ha alertat que el contingut del text és més aviat una iniciativa simbòlica que supera el marc estatutari i desborda el constitucional.
De fet, estem en una situació molt semblant a la del 2017, quan el mateix Muro i l’antic lletrat major de la cambra, Antoni Bayona, ja advertiren que tramitar la llei del referèndum i la de transitorietat implicava desobeir els dictàmens del Tribunal Constitucional. Com recordarà molt bé el lector, tot i les esmentades reticències, el Parlament va tirar endavant amb les respectives votacions (les dues lleis, en efecte, foren aprovades i incomplertes per la majoria dels diputats de Junts pel Sí i de la CUP, molts dels quals —tot i cagar-se en la llei d’un Parlament que ells mateixos declararen sobirà— encara tenen l’escassa vergonya de dedicar-se a la cosa pública) i, en acabat, el TSJC va acabar condemnant per desobediència els antics membres d’aquella Mesa, alguns dels quals, ves per on, han tornat a viure de la política.
Fent ús d’un vell proverbi processista, tant Junts com la CUP han votat favorablement la nova aventura adduint que al Parlament “s’hi ha de poder parlar de tot.” L’argument és curiós, car la ILP en qüestió no s’ha fet per muntar un debat parlamentari, com qui organitza un simpòsium sobre la sequera, sinó per obligar els partits a activar la DUI. Fent gala del seu putaramonetisme, Esquerra s’ha abstingut sota el paraigua contorsionista de no oposar-se a la idea mateixa de la independència, però, no obstant això, de no voler optar per una ILP que acabaria en “un carreró sense sortida”. Això d’ERC ja ens ho sabem, perquè els de Junqueras viuen la mar de contents dins del marc mental espanyol; però la posició de Junts i la CUP resulta més difícil d’empassar per una qüestió conceptual prou simple.
La ILP en qüestió no s’ha fet per muntar un debat parlamentari, com qui organitza un simpòsium sobre la sequera, sinó per obligar els partits a activar la DUI
Si juntaires i cupaires volguessin fer justícia a l’esmentada ILP, el millor seria estalviar-se-la! De fet, com no van cansar-se de repetir els partits independentistes, el Parlament ja posseeix una majoria d’escons favorables a la secessió com per aixecar la DUI en qualsevol moment (un influencer de Junts que té per nom Carles Puigdemont va afirmar fa només tres anys que el seu objectiu era “tornar a Catalunya com home lliure i aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència, per fer-la efectiva”). Tant si Junts acaba pactant l’amnistia amb el PSOE com si no, insisteixo, el Parlament podria fer efectiva la promesa de l’antic president; un home, tot sigui dit, poc avesat a complir amb els seus compromisos. Si el que es vol, contràriament, és muntar tot aquest tinglado per posar de manifest la tebior d’Esquerra, el sarau de la ILP només valdria per muscular de nou l’autonomisme.
De fet, tota aquesta sardana que us resumeixo és encara més surrealista si hom acaba acceptant la validesa de l’amnistia. Perquè, amb l’aprovació del text a la mà, el Parlament podria fer declaracions simbòliques d’independència com qui fa botifarres i el govern espanyol n’acabaria indultant els màxims responsables. Al límit, hom fins i tot podria arribar a pensar que Junts malda per dinamitar l’amnistia tot desbordant la paciència del PSC-PSOE a base d’incloure ampliar l’àmbit de l’indult general fins i tot al president de torn que tregui la bandera espanyola del Palau de la Generalitat (de forma simbòlica, of course). De fet, ara que fins i tot Feijóo s’ha mostrat favorable a un indult condicionat i els gallecs li han dit que tot en ordre, qui sap si els juntaires no serien capaços d’aprofitar aquesta ILP i la possibilitat d’amnistia perpètua per tornar a esdevenir el pal de paller de l’Estat.
Si fos el cas, i podeu acusar-me de foll, una iniciativa aparentment cívica acabaria fagocitada pel poder convergent de tota la vida. Sembla una bogeria, oi? Potser sí, però si repasseu els últims deu anys de la politiqueta catalana, a mi em sembla una possibilitat la mar de realista. Realment, som un país ben curiós; ara resulta que tornem a la DUI! Esperem, si més no, que la propera arribi a durar almenys un trist, pobre i dissortat minutet.