Carles Puigdemont tornarà i serà un terrabastall. El president exiliat ha anunciat la seva candidatura a les eleccions del 12 de maig afegint que tornarà si pot ser investit president. Per ser investit haurà de guanyar les eleccions per majoria absoluta o encapçalar la minoria majoritària i trobar suports suficients d’altres partits. I a més de tot això, que els jutges espanyols li apliquin l’amnistia, que és un dubte encara superior als dos anteriors.

Puigdemont només pot ser “restituït” com a president per la mateixa majoria independentista que el va elegir si els seus components continuen pensant que Puigdemont va ser destituït mitjançant un abús de poder de l’Estat contra la voluntat dels catalans democràticament expressada que cal restablir. Tanmateix, ara per ara, les enquestes no asseguren la majoria independentista ni la victòria de Junts per Catalunya. Vol dir això que si no és per ser president, Puigdemont no tornarà? Tornarà perquè no tindrà més remei.

Si el resultat electoral no li és propici, Puigdemont haurà de decidir si pren possessió de l’escó al Parlament. Si ho fa, perdria automàticament la condició d’eurodiputat, que és la seva principal protecció, la immunitat europea que li permet circular per tot Europa sense que el detinguin, tret del Regne d’Espanya, on continua en situació de recerca i captura. En aquest cas, no cal dubtar que la justícia espanyola el tornaria a reclamar. En canvi, mentre no prengui possessió de l’escó al Parlament català, pot mantenir la immunitat europea que no decau amb les eleccions al Parlament d’Estrasburg, sinó que es manté fins que els nous eurodiputats prenen possessió i això es pot allargar fins ben entrat el mes de juliol. La previsió és que per aquelles dates la llei d’amnistia estigui aprovada i començada a aplicar. Serà, doncs, al juny o juliol quan Puigdemont podrà tornar protegit encara per la immunitat europea i, eventualment, per la llei d’amnistia. Podrà tornar i dependrà del resultat electoral i dels pactes postelectorals si està en condicions de sotmetre’s a la investidura. Si es produeix l’acord polític que el permet ser elegit president, haurà de prendre possessió de l’escó, perdrà la condició d’eurodiputat i seran els jutges el qui decidiran, enmig del procés per elegir-lo president, si li apliquen l’amnistia o el detenen sota qualsevol acusació per impedir la “restitució”. En tots dos casos, tant si és president restituït com si es torna a alterar la voluntat democràticament expressada pels catalans, assistiríem a un terrabastall polític sense precedents.

Independentment del resultat electoral, més tard o més aviat, Puigdemont no tindrà més remei que tornar a casa i si els jutges continuen entestats en acusar-lo de delictes que no ha comès, l’estat de dret trontollarà i la política espanyola esclatarà

També pot passar que el resultat electoral no faci políticament viable la investidura de Puigdemont com a president. L’alternativa més factible és el tripartit d’esquerres, sempre que el lideri el candidat socialista, Salvador Illa. Els socialistes poden arribar a acords amb els independentistes, com ara a l’ajuntament de Barcelona, però mai es podran permetre fer president de Catalunya un candidat que diu que vol trencar Espanya.

En aquest cas, el líder de Junts per Catalunya podria demorar el seu retorn de l’exili, però tampoc per gaire temps. Havent renunciat a presentar-se a les eleccions europees i havent-se aprovat l’amnistia que ell mateix ha forçat, perllongar indefinidament l’exili sense cap mena de protecció ni referència institucional correria el risc de patir la condemna de l’oblit.

Així que més tard o més aviat, Puigdemont tornarà a casa i si els jutges continuen entestats en acusar-lo de delictes que no ha comès, l’estat de dret trontollarà i la política espanyola esclatarà. Cal no oblidar que el més determinant sempre és el poder de l’Estat i es miri com es miri, per a bé o per a mal, Puigdemont és un assumpte d’estat. Ho acaba de descriure Emiliano García-Page, el president socialista de Castella-la Manxa. “Puigdemont —ha dit— és una amenaça per al conjunt d’Espanya

En l’obra La disputa: Voltaire contra Rousseau, de Jean-François Prévand, que magistralment representen aquests dies al Romea Josep Maria Flotats i Pep Planas amb brillant traducció de Salvador Oliva, Voltaire/Flotats avisa que “en qualsevol procés, convé conèixer el dossier de l’adversari”.