Quan veig que Agustí Colomines i Antoni Puigverd coincideixen a comparar Elsa Artadi amb la primera ministra de Nova Zelanda perquè també és dona i perquè també s'ha retirat a descansar, penso en Xavier Trias. Quan veig que Marc Álvaro vaticina que els partidaris de la independència tornaran a la marginalitat dels anys vuitanta com si la Transició no hagués vingut després d'una guerra civil i una dictadura, penso en Xavier Trias. Quan veig que Artur Mas fa veure que s'afeita la barba de proscrit per escenificar que vol tornar a la política, penso en Xavier Trias.
També penso en Xavier Trias quan veig que Salvador Illa en té prou amb un casino i una carretera per perdonar la vida a ERC com si fos la Convergència business friendly que s'entenia amb el PP. O quan Toni Soler surt de Polònia per queixar-se que la gent xiuli Oriol Junqueras en comptes de canalitzar el seu descontentament contra Espanya. El Bernat Dedéu recordarà una reunió que vam fer amb un prohom de CiU, poc abans de l'1 d'octubre: "Nois, ja ens hem posat d'acord amb ERC. Si la CUP no ho espatlla amb un intent de revolució, farem la independència. Ara el que heu de fer és atacar Espanya".
Trias sembla que sigui a tot arreu perquè encarna el desig humit de tots els sectors polítics, econòmics i intel·lectuals que vivien del sistema d'equilibris del 78 i que ara viuen de remenar les escombraries com autèntics perdularis. Oriol Junqueras n'ha tingut prou de prostituir una mica Gabriel Rufián per polaritzar Espanya i ara els partits de l'Estat no saben si tornar al règim de 1978 o anar directament 150 anys enrere, al caciquisme de la Restauració. S'ha de reconèixer que Junqueras va fer un moviment audaç, després de l'1 d'octubre, agafant-se com un boxador al cos de l'esquerra espanyola.
A Espanya, els canvis de règim comencen sempre a Barcelona, però es dirigeixen i es tanquen sempre des de Madrid
Per tornar a tancar l'independentisme al soterrani, Madrid necessita un interlocutor que pugui pactar amb el PSOE i el PP, a l'estil de CiU o el PNB. Necessita un virrei que contribueixi a forjar la unitat dels espanyols, no pas que els divideixi i posi en evidència els seus odis africans com fa Junqueras. L'hivern passat, quan va començar a desenterrar Trias des de l'ABC, Salvador Sostres ja explicava que l'exalcalde de CiU és un home que, formalment, pot pactar amb tothom. El fet que aquesta possibilitat sigui estrictament formal i tingui poc recorregut pràctic també és un avantatge pels camàlics de Vichy.
A Espanya, els canvis de règim comencen sempre a Barcelona, però es dirigeixen i es tanquen sempre des de Madrid i, de moment, a Madrid només estan d'acord a demanar l'extradició de Carles Puigdemont. Trias, doncs, és un comodí que serveix perquè tothom faci bullir l'olla i perquè tothom pugui fer els seus experiments i les seves propostes per consolidar el clima de cretinització. De les eleccions a Barcelona, l'Estat en traurà la primera fotografia fiable de les possibilitats del nou règim espanyol. És natural que els còmplices del 155 es facin il·lusions amb Trias i que l'abstenció dels independentistes convergents no faci gens de gràcia.
La Segona República necessitava la classe obrera catalana per aguantar-se i per això es va ensorrar i Franco va poder exterminar-la. El règim del 78 necessitava la classe mitjana catalana i l'emergència de l'independentisme li ha fet perdre el prestigi i els equilibris de poder. En el fons, quan La Vanguardia diu que Barcelona està bruta vol dir que està bruta d'independentistes i Trias alimenta la fantasia d'una nova taula de diàleg liderada pels amics del comte de Godó. L'actualització de la unitat d'Espanya, si es concreta, es farà amb els ossos de l'eixample que volia convertir Barcelona en una capital d'Europa.
En el nou règim espanyol, Barcelona només podrà ser un aparador internacional de la pacificació. I Trias serveix per somiar que tot s'acabarà amb la detenció de Puigdemont. O per oblidar que el catalanisme ha tingut 100 anys de força precisament perquè es va coure (i durant molts anys va saber com sobreviure a la repressió) marginat de les institucions.