Poc temps després que Carles Puigdemont fugís del país, contravenint la seva promesa de defensar el resultat de l’1-O (per tant, de descolonitzar Catalunya del jou castellà), ja vaig escriure que el Molt Honorable tornaria a casa quan els espanyols volguessin o, més exactament, quan més els convingués. Els aduladors del president @KRLS, que no són tants com fa una dècada, però que ara deuen estar d’enhorabona, diran que el retorn de Puigdemont certifica el triomf de l’opció de l’exili i de la confrontació amb l’Estat per la via de la justícia europea. Com passa sempre, aquesta és una veritat a mitges, car si bé el 130 ha aconseguit esquivar la persecució de jutges mig franquistes mercès al capteniment de les togues del nord enllà, no és menys cert que aital èxit només ha estat possible mercès a la third way de l’amnistia. Dit d’una altra manera, Puigdemont només ha pogut tornar quan els partits del procés ja havien lapidat tota la força que sorgí del referèndum i, com certifica la recent convocatòria electoral de Pedro Sánchez, amb l’independentisme aigualit als debats del Congreso.
A les elits de Madrit els va perfecte que Puigdemont pugui incorporar-se com un actiu lliure a la pròxima campanya electoral, i més encara que ho faci tenallat pels debats sobre l’habitatge per defensar el "no" de Junts als decrets estalinistes que han estat notícia aquestes setmanes. Si filem més prim, de fet, a Pedro Sánchez i al seu virrei català de la Generalitat els aniria la mar de bé que Junts (qui sap si amb el mateix Puigdemont de cap de llista al Congreso) tingués prou bons resultats per reeditar el govern de coalició. Pel que fa a la dreta espanyola, malgrat tota la retòrica guerracivilista i blablablà, un regionalista com Feijóo estaria més que encantat de tornar a la dinàmica del bipartidisme espanyol de tota la vida amb l’arbitratge d’una nova versió dels juntaires més afí a l’antiga Convergència (recordem que, el juny d'enguany, el PP va rebre amb bons ulls els vots de Junts arran d’una proposta que demanà a Sánchez que se sotmetés a una moció de confiança o fotés el puto favor de dimitir).
El president pot triar entre la via fàcil de salvar la guingueta d’una mort que acabarà arribant o, ai las, afavorir l’entrada d’aire fresc amb noves generacions que hagin pres nota dels seus equívocs
Pel que fa a Salvador Illa, ja he escrit manta vegada que el 133 viuria la mar de joliu encapçalant una "operació Tarradellas" per rebre Puigdemont com una garantia de mantenir la sociovergència a Catalunya i així escapçar l’escuma ascendent d’Aliança Catalana, assegurant també la pervivència de la política autonomista. Tot concorda, en definitiva, perquè els espanyols abracin amb entusiasme un president que podrà gallejar d’haver mantingut la legitimitat institucional durant els dos últims lustres, però que no representa cap problema de cara a la unitat d’Espanya (de fet, la negativa recent dels juntaires a salvar el govern de Sánchez s’explica per aquesta voluntat d’arbitratge, encara dins del règim del 78, i no pas perquè Puigdemont vulgui tenir cura dels petits propietaris catalanets ni d’altres conyes semblants). Però, tot i que passa poques vegades, els plans de l’enemic poden trontollar... i tota aquesta equació només pot desviar-se del camí establert si el 130 vol posar-hi remei.
Com podria fer-se, això? Doncs la cosa resulta molt senzilla... i molt peluda ensems; però podria resumir-se dient que Puigdemont, malgrat totes les seves mentides i els seus manifestos errors, si més no podria tenir la sagacitat de tornar al país, flairar-ne una mica els tortellats i confessar-nos allò que mai no han volgut dir independentistes de pedra picada tan diferents com ara Quim Torra o Pere Aragonès: a saber, que amb els actuals actius del secessionisme, sigui al Parlament o al Congreso, la independència es fa impossible. Vull aclarir que la castració del nostre anhel no prové de la idea mateixa, que continua essent vital per a la supervivència de la tribu, sinó precisament dels seus actius personals. Puigdemont només pot salvar-se amb dignitat afirmant una cosa tan senzilla com: "Nois, amb aquesta penya, incloent-hi un servidor, no ho farem… i, per tant, cal donar pas a gent nova".
Entenc que el lector titlli aquesta idea de naïf o d’impossible, no només perquè la genètica d’un polític sempre impliqui el deure de continuar sobrevivint (i més encara si experimenta un momentum a l’alça), sinó també perquè és gairebé risible demanar a Puigdemont un acte que, d’inici, potser feriria el moviment que representa i, més en concret, un partit com el seu... que s’acosta perillosament a l’extinció. Tindria raó, però cal recordar de nou que qualsevulla aproximació a la independència subsumida als problemes de la capital del Regne està abocada al fracàs i que, insisteixo, Puigdemont podria reguanyar molta força si demostra que, un cop passada la penitència, té prou àuria per saltar-se les dinàmiques tradicionals dels partits. La història és la de sempre: el president pot triar entre la via fàcil de salvar la guingueta d’una mort que acabarà arribant o, ai las, afavorir l’entrada d’aire fresc amb noves generacions que hagin pres nota dels seus equívocs.
Ves fent les maletes, Carles, i regala’t un retrobament merescut amb els teus. Però d’aquest merder que acabo de descriure no te’n deslliuraràs; potser, al capdavall, un petit encert possibilitarà que, entre tots, acabem relativitzant el mal que vas fer fallant-nos tantes vegades.