La nit de dijous a divendres va nevar al Pirineu. Prou, en algunes estacions, per regalar un bonic dia de neu l'endemà a tots els que anhelaven esquiar amb neu pols.

Fa tres anys que hi ha sequera. Ni plou ni neva. Almenys a Catalunya. Per contra, als Alps enguany tenen neu per donar i per vendre, mentre al Penedès, per exemple, moren vinyes senceres per falta d'irrigació. No plou i la vinya, al Penedès, és de secà. Viu de la pluja i no és permès regar. Així que les vinyes més velles —amb arrels més profundes— s’estan marcint o literalment es moren.

Fa uns dies, l'Antich, que és fill de la Seu d'Urgell, es planyia de veure les serres del Cadí pelades. Res a veure amb quan era jove, pel fred que recordem que feia i perquè un mantell blanc era l’estampa perpètua dels cims de la serralada. I no li faltava raó. És una evidència.

Altri és si hem d’aprofitar el que encara tenim i si esquiar ha de passar a ser un esport o activitat a erradicar. De vegades és el que sembla exigir-se des d’una correcció política que voreja la intolerància. El canvi climàtic és una persistent —esgarrifosa— anomalia amb la qual hem de viure. Però és just preguntar-se si en nom d’aquest canvi cal posar a la picota els esports d’hivern a la muntanya. No en són els responsables, ni remotament. No plourà o nevarà més perquè estiguin oberts o tancats la Masella o Vallter.

Que hi hagi gent que pugi a la Vall de Boí a trescar per la muntanya o a practicar la seva passió lliscar pels pendents nevats o innivades és el problema? Més aviat, ara com ara, és una necessitat per a bona part de la gent que en viu. No és pas l’Església de Sant Climent de Taüll el focus d’atenció principal. La cultura, el patrimoni, pesen. Però no pesen prou per revitalitzar cap comarca.

El canvi climàtic és una persistent —esgarrifosa— anomalia amb la qual hem de viure. Però és just preguntar-se si en nom d’aquest canvi cal posar a la picota els esports d’hivern a la muntanya

La neu artificial és ara també objecte de polèmica, a partir de mitges veritats que a vegades tenen més de falòrnia que d’empírica objecció. Tampoc tindrem Jocs d'hivern al Pirineu. No els tindrem, en primer lloc, pel furibund anticatalanisme d’un tipus com Lambán, tant socialista com Illa. Però també ha pesat una contestació interna difícil de quantificar. I, finalment, la sequera que ha rematat els escassos ànims que quedaven per defensar el projecte. Tampoc sabrem què hi guanya el país transitant per aquests viaranys més enllà de profetitzar un futur més sostenible que, sembla ser, no casa amb fer uns Jocs.

Dijous va nevar. I tothom que estima la vida i viure va somriure. I val a dir que ha seguit nevant, mansament això sí, a la cara nord sobretot. Cap llevantada, però, que és per on sol arribar la neu quan neva amb ganes. I seria desitjable que seguís nevant. També per a gaudi de les desenes de milers d’esquiadors que en gaudeixen i per una economia pirinenca que en depèn en bona part.

Somriem quan neva, no sigui que acabi semblant que per reblar el clau ens enrabia que ho faci. Sense passió, viure té ben poca gràcia. No fos cas que ens acabés apassionant la infelicitat d’aquells a qui apassiona viure i gaudir del món i la vida.