L’agrupació de convergents que forma el Consell de la República acaba de votar en consulta que l’independentisme promogui el bloqueig a la investidura del proper president espanyol. Diu la teoria que el Pare, Fill i Esperit Sant d’aquest aplec es diu Carles Puigdemont i que, segons el dictamen del rei Felip VI, el candidat a presidir l’Estat ara es diu Pedro Sánchez. Si la política catalana fos una cosa normal, passaria que una votació d’aquesta envergadura hauria suscitat una mica més de trempera que un escarransit 4,45% de participació (més en concret, 4.021 dels 90.484 registrats de l’òrgan). Al seu torn, i atesa la condició del Consell com l’ens suprem que aspira a superar les dinàmiques dels partits autonomistes, el resultat del plebiscit també hauria d’implicar —com dirien els cursis— un mandat inequívoc de la militància puigdemontista perquè el seu líder certifiqués el no a Sánchez.

Però les coses, a Catalunya, sempre són una mica més delirants. De fet, el mateix portaveu del Consell —el trànsfuga permanent Toni Castellà— s’havia mostrat contrari a votar pel bloqueig de la investidura abans que es palesessin els detalls de la negociació. A banda d’aquesta contingència, hi ha el fet curiós que Carles Puigdemont sigui l’àrbitre bescanviador principal de la trama que hauria de posar condicions a la investidura per part de Junts (és, en definitiva, la persona a qui Míriam Nogueras ret comptes de tot plegat) sense que el Molt Honorable 130 presideixi el partit ni hi tingui càrrec. De fet, a la pregunta metafísica de qui mana a l’interior juntaire hi ha tantes respostes com dies té l’any. Però això tant li fot, perquè aquí la cosa transcendent és que els militants del Consell han votat una decisió quasi bessona al resultat de l’1-O: clara, però sense ningú que l’apliqui.

Per minso que sigui el resultat de la consulta al Consell, aquest és vinculant i situa Puigdemont en la disjuntiva de saltar-se de nou la democràcia (com ja va fer l’1-O) o fer cas a la gent a qui ha demanat l’opinió

L’afer té molta conya, perquè l’ala convergent de tota la vida que persisteix en el si dels juntaires ja fa molt de temps que té lligat això d’investir Pedro Sánchez. Si us trobeu algun antic conseller de Junts a l’Eixample, us fotrà una turra immensa sobre l’oportunitat històrica que representa l’amnistia, els esforços titànics que el govern espanyol està fent perquè el català sigui oficial a Europa i tota quanta mandanga de la tercera via. També ho estan intentant les forces vives de Foment del Treball qui, posades a desencallar els esculls de la negociació, han publicitat fins a 11 transformacions de l’aeroport del Prat (i si no n’han presentat 345 és perquè encara no tenen prou força com per xuclar el Mediterrani del paisatge barceloní). De fet, el pactisme juntaire ja no sap què més empescar-se perquè la transacció autonomista entre Junts i PSOE satisfaci fins i tot l’unicorn de Laura Borràs.

Però Catalunya ha canviat molt en els darrers anys i, mercès als moviments de les consultes iniciats a Arenys, aquí ens ha agafat una fal·lera que t’hi cagues per votar coses. I, per aquelles qüestions de la vida, resulta que quan vas i demanes l’opinió a la gent... doncs la penya va i vota! Per minso que sigui el resultat de la consulta al Consell, aquest és vinculant i situa Puigdemont en la disjuntiva de saltar-se de nou la democràcia (com ja va fer l’1-O) o fer cas a la gent a qui ha demanat l’opinió. En un context normal, insisteixo, no es parlaria de bloqueig, sinó simplement del vot d’uns conciutadans que han decidit sobrepassar la lògica pactista de l’autonomisme per fer allò tan pesat de continuar demanant la independència del seu país. Entenc que a molts els sembli estrany, sobretot si pensem en el fet que el nostre actual Govern té com a motor últim fer que la gent deixi d’ésser indepe.

La notícia al capdavall és molt positiva, car fins i tot una massa social com la del Consell (dissenyada per dir amén a Puigdemont) ha acabat fent notar que no està per gaires transaccions i que, situats en la tessitura de negociar, l’únic que els interessa posar sobre la taula és la independència del nostre país. Puigdemont potser se’ls hauria d’escoltar, a no ser que li hagi agafat gustet a això de preguntar a la penya per acabar deixant-la a l’estacada. Però insisteixo; tot això són bones noves, perquè al final tot torna a la qüestió central, que li diuen independència. Al partit de l’abstenció també ho tenim molt clar.