Finalment Ada Colau torna a la política activa. Ho fa com a candidata de l'anomenat Front Ampli que, integrat només per Sumar, Izquierda Unida, Comuns i Más Madrid —després del fracàs de fer una sola llista de totes les esquerres a l'esquerra del PSOE—, es presenta a les eleccions espanyoles que Pedro Sánchez ha avançat al 29 de novembre. Feia temps que volia fer-ho i, després d'algun intent fallit, com ara el d'aspirar altra vegada el 2027 a l'alcaldia de Barcelona que tot just havia deixat el 2023, sembla que ha trobat una sortida que li plau. De fet, fora de la política hi haurà estat ben poc, perquè va continuar com a regidora fins a l'octubre del 2024, i de llavors ençà s'ha significat en especial per donar suport i participar en les flotilles teòricament muntades per portar ajuda humanitària a Gaza i que a la pràctica han estat una pura operació de propaganda propalestinaire contra Israel. Un cop tastada, li va trobar el gust a això de la política i no ha parat fins que hi ha tornat, perquè a la intempèrie fa molt fred i cal treballar.
Ella mateixa, no fa gaire, es va ocupar de fer saber a tothom que havia hagut de deixar el pis de lloguer on vivia des de feia quinze anys, perquè amb un sol sou —s'havia separat quatre anys enrere— se li feia insostenible pagar-lo i li costava arribar a final de mes, i se n'havia hagut d'anar a compartir pis amb un familiar. I també que de jove havia passat fam i havia estat unes quantes vegades a punt de ser desnonada. Així era normal que no trigués a trobar una altra ocupació al món de la política que li permetés mantenir el ritme que havia tingut mentre cobrava de l'erari públic, i aquesta ocupació serà la de diputada a Madrid, perquè cal suposar que encapçalant la candidatura de Barcelona, per malament que la gent pensi que ho ha fet en altres àmbits, rebrà prou vots per sortir elegida. I és que el bagatge que pot presentar dels vuit anys que va ser alcaldessa de la capital de Catalunya, del 2015 al 2023, és tan magre com que el preu de l'habitatge nou va pujar un 38% i el del de segona mà un 50%, per no parlar que va donar ales a la massificació turística o que va deixar l'Eixample tan trinxat que si el pobre Ildefons Cerdà aixequés el cap es tornaria a morir de l'ensurt.
A tot plegat cal afegir que les formes tampoc no han estat mai el seu fort. El 2015, la resta de formacions, inclosa CiU —resultaria ser l'última vegada que es presentaria com a tal abans del trencament entre CDC i UDC, amb l'alcalde sortint Xavier Trias al capdavant—, va permetre que fos alcaldessa en tant que cap de la llista més votada. El 2019, en canvi, va reeditar el càrrec gràcies al suport del lerrouxista Manuel Valls —després de passar-se la campanya electoral jurant i perjurant que no pactaria amb l'ex primer ministre francès, que es presentava conjuntament amb Cs— i va impedir que l'alcalde fos el candidat d'ERC, Ernest Maragall, que llavors havia estat el més votat. I el 2023 es va estimar més donar l'alcaldia a Jaume Collboni i el PSC tot i pactar amb el PP abans que deixar que ho tornés a ser Xavier Trias, el més votat aleshores, aquest cop en nom de JxCat. No es pot dir, per tant, que per allà on ha passat hagi deixat gaires amics, més aviat al contrari.
Amb 52 anys, el retorn a la primera línia de la política ha nascut, tanmateix, coix. La idea era fer una única candidatura de les esquerres espanyoles que complementés la del PSOE per no fragmentar el vot i no afavorir així la suma entre PP i Vox. Però una altra vegada els personalismes ho han impedit i l'entesa entre els integrants de Front Ampli i Podemos ha estat impossible. Els d'Irene Montero s'han estimat més anar pel seu compte i fer un acord amb ERC a Catalunya, al capdavant de la qual repeteix un cop més Gabriel Rufián. Perquè que Ada Colau, Irene Montero i Gabriel Rufián, i les formacions respectives, hagin estat incapaços d'entendre's és el que ha dinamitat el més mínim acostament. De quin dels egos ha estat culpa aquesta vegada? Només d'un, de dos o de tots alhora? Encara que el més fàcil sigui espolsar-se les puces de sobre i responsabilitzar l'altre de tot, en casos com aquest normalment les culpes acostumen a estar força repartides.
Coneguda és la fal·lera d'Ada Colau de ser més que ningú, de ser la primera de tots i en tot, d'estar al capdavant de tot i de tothom, i ho és tant que sovint vol ser massa espavilada, en especial quan des d'aquesta volguda superioritat moral pretén donar lliçons a tort i a dret
El resultat és que, en lloc d'anar junts, ara competiran entre ells, i això els restarà moltes possibilitats a tots. En general es perdran molts vots, tant d'electors que els castigaran pel fet de presentar-se separats com d'electors que, davant d'aquesta divisió, s'estimaran més recórrer a un suposat vot útil que els doni tranquil·litat en el sentit que el seu no serà un sufragi llençat. La conseqüència de tot plegat serà que la tornada de l'exalcaldessa de Barcelona a la política activa serà amb prou feines agredolça, perquè si pensava fer-hi una reentrada triomfal a bombo i plateret, fa tot l'efecte que s'haurà de conformar amb un retorn discret, marcat, si de cas, pel fracàs que es veu a venir que patiran totes les formacions que encara diuen que són d'esquerres i que en una societat amb tradició democràtica estable i consolidada comportaria una rastellera de dimissions, una rere l'altra, dels responsables del daltabaix que s'acosta.
Si efectivament es compleixen aquests pronòstics, que si més no són els que recullen la major part dels sondejos, el perill que hauria representat la tornada d'Ada Colau quedarà en bona mesura esmorteït. Perquè després de com va deixar Barcelona en els vuit anys de mandat, amb barris completament desfigurats i irreconeixibles i parts de la ciutat convertides en suburbis bruts, deixats i aliens a la realitat catalana que hauria de ser la pròpia de l'urbs que és la capital de Catalunya, qualsevol retorn a la política activa des d'una posició de poder hauria estat un autèntic perill. Per sort, sembla que no serà així i que, en el millor dels casos, s'haurà de conformar a escalfar cadira a la bancada de l'oposició del Congrés, amb un sou, això sí, gens menyspreable que l'ajudarà a superar les penúries de no haver pogut pagar el lloguer i haver hagut de compartir pis, de tenir dificultats per arribar a finals de mes i d'haver estat a punt de ser desnonada.
És obvi que si amb aquest devessall de desgràcies el que buscava era guanyar-se el favor de la gent, ha aconseguit exactament l'efecte contrari, sobretot perquè segons com feia la impressió que menystenia els qui ho passen malament de veritat. Coneguda és la fal·lera d'Ada Colau de ser més que ningú, de ser la primera de tots i en tot, d'estar al capdavant de tot i de tothom, i ho és tant que sovint vol ser massa espavilada, en especial quan des d'aquesta volguda superioritat moral pretén donar lliçons a tort i a dret i l'únic que en treu és que se li vegi el llautó. Com ara quan va predir, just el dia que es va saber que seria amnistiat, que Carles Puigdemont tindria "problemes per caminar per Catalunya" per haver rebutjat JxCat els decrets del govern espanyol sobre habitatge. Una cosa és discrepar políticament del 130è president de la Generalitat i una altra rebre'l amb to amenaçador, circumstància que es veu, però, que ella no té clara. I per no esmentar que la seva anàlisi dels greus aldarulls del cap de setmana a Barcelona ha consistit a culpar l'extrema dreta i a assenyalar els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana, no els avalotadors i els saquejadors, com a responsables.
El cas és que fins i tot als Estats Units la coneixen i, fruit d'això, li han denegat el permís per entrar a Puerto Rico. La cap de cartell de Front Ampli ho atribueix a la seva participació en una de les flotilles que, amb l'excusa de portar ajuda humanitària a Gaza, es va manifestar en contra d'Israel. I segurament té raó. Però ha d'entendre que hi ha certs actes que tenen conseqüències i que no es poden fer determinades accions i esperar que no passi res. Si dona suport a Gaza, si es passeja amunt i avall amb el mocador palestí —la kufia—, ha de ser coherent amb el que això implica i acceptar-ne els efectes que tingui. I la manera de resoldre-ho, d'anar fent amics, segur que no és acusar els Estats Units d'operar a Puerto Rico "com una potència colonitzadora". Que no s'estranyi, doncs, si a tot arreu quan es parla d'Ada Colau s'encenen totes les alarmes.