La recent notícia del matricidi a Torelló, comès per una persona amb un diagnòstic de malaltia mental, ha sacsejat consciències. Però no ens enganyem: no és un cas aïllat ni imprevisible. Aquesta por no és infundada per un alarmisme gratuït, sinó la constatació d’un sistema d’atenció que, de vegades, falla.

En Xavier, de 33 anys, fa anys que conviu amb el seu trastorn esquizoafectiu, amb consum actiu de tòxics i prostituint-se per poder finançar-se el consum. El dia del seu últim ingrés a unitat d’aguts de psiquiatria, els veïns van veure la porta del local on viu oberta i amb una forta pudor de cremat. El van trobar estirat a terra, gairebé inconscient, completament drogat i havia intentat cremar el sofà. Però abans d’això, hi ha hagut moltes situacions semblants, en què el sistema ha girat l’esquena a protegir en Xavier del seu pitjor enemic: la seva malaltia mental. Aquest cas també hauria pogut sortir a les notícies si aquell incendi s’hagués propagat a la resta de l’edifici i hi hagués hagut víctimes mortals.

En Marc, de 49 anys, sempre ha conviscut amb els seus pares, que l’han protegit i han tingut cura de la seva esquizofrènia paranoide. Ha patit dues defenestracions a casa i un altre intent d’autòlisi a les vies del metro. Això li ha provocat moltes seqüeles físiques, però també ha provocat molt de patiment, tant a ell com als seus pares. Presenta conductes violentes vers els pares, hi ha hagut unes quantes agressions físiques, però els pares no es veuen amb cor de denunciar al seu propi fill. Viuen amenaçats i coaccionats a fer el que ell digui. Quan els Mossos d’Esquadra van al domicili, alertats pels veïns o pels mateixos pares, traslladen en Marc a l’hospital, d’on torna l'endemà, ja que està serè, o al cap de pocs dies, després d’uns dies ingressat a la Unitat d’Aguts de Psiquiatria. Si en una de les diverses agressions que han patit els seus pares, els hagués matat, també seria una notícia que obriria els diaris i que seria qüestió de debat el perquè no s’han pres mesures abans, i se'n buscarien responsabilitats.

Aquests no són casos aïllats, són una realitat en què es troben no només les famílies, sinó les entitats de suport a la capacitat jurídica, que assistim persones amb un diagnòstic de salut mental, una realitat que, malauradament, s’ha normalitzat: persones amb problemes de salut mental sense la medicació que necessiten, en entorns desordenats, amb higiene deficient i hàbits completament deteriorats. Aquesta precarietat no només n'empitjora els símptomes, sinó que augmenta el risc de descompensacions greus.

Els familiars alcen la veu. Les fundacions de suport també fa anys que ho fem, que gestionem situacions límit amb recursos mínims i sense les respostes que voldríem

Hi ha moltes barreres que fan que el sistema no abordi les situacions des de la prevenció:

- Primerament, recursos sanitaris especialitzats insuficients en salut mental. Més enllà de la poca disponibilitat de llits a unitats psiquiàtriques hospitalàries, els centres de salut mental estan desbordats i fan un seguiment insuficient a la persona. En casos de trastorns mentals severs, en què sovint l’estabilització de la persona no és possible amb un ingrés hospitalari de curta i mitjana durada, sinó que necessita un ingrés a llarg termini, no és possible accedir a aquesta mena de recursos, donat que la tendència és cap a la desaparició de les places de llarga estada als centres psiquiàtrics i la inserció plena a la comunitat, sense dotar la persona d’eines i recursos per a sostenir-se.

- En segon terme, els recursos residencials disponibles són insuficients i inexistents per a alguns tipus de diagnòstics, amb llistes d’espera que condemnen persones i famílies a situacions límit. Per a poder accedir a una plaça a les poques residències que hi ha, com a requisit, la persona ha d’estar estabilitzada, no pot consumir tòxics i ha de ser autònoma per a dur a terme moltes tasques, complir amb una normativa i, a més, accedir-hi de manera voluntària. Moltes persones amb un diagnòstic greu no compleixen aquests requisits, i els aboquen a viure (o malviure) amb la família, sols al domicili o en habitacions rellogades, a pensions, o a patir sensellarisme.

- Una altra barrera és l’abordatge que se'n fa des del sistema judicial. Com a mesura de protecció per abordar les situacions complexes que pateixen aquestes persones, encomanen a les entitats de suport a la capacitat jurídica l’assistència d’aquestes persones. Les entitats de suport no tenim recursos propis, no tenim una vareta màgica per solucionar-ho, i ens trobem amb les mateixes barreres que s’han trobat els familiars en un primer moment. A més a més, ens trobem amb jutjats desbordats, pocs jutjats especialitzats i sol·licituds d’ingressos hospitalaris involuntaris que triguen molt a resoldre’s, de vegades massa tard.

- Una altra barrera és la voluntat de la persona de tractar-se, o, més ben dit, la voluntat de la persona amb una malaltia mental que la sotmet. ¿Qui parla quan la persona diu que no vol anar a viure a una llar on estarà ben atesa i prefereix viure al carrer: la malaltia o la mateixa persona?

Els familiars alcen la veu. Les fundacions de suport també fa anys que ho fem, que gestionem situacions límit amb recursos mínims i sense les respostes que voldríem. No parlem de privilegis, sinó de drets bàsics: el dret a una vida digna, a una atenció adequada i a una societat que no miri cap a una altra banda fins que és massa tard. La pregunta és: han de passar desgràcies com la de Torelló perquè alguna cosa canviï?

Montse Villagrasa és gerent de la Fundació Via Guasp