Oriol Junqueras ha decidit que lluitar pel canvi climàtic resulta un afer més urgent que distreure’s amb això de la independència. Per aquest motiu ha decidit fitxar el nostre meteoròleg nacional com a flamant número dos de les seves llistes europees. De fet, segons el criteri del mossèn-capatàs d’Esquerra, qualsevol emergència que afecti la mare natura té més rellevància que l’alliberament nacional: ara l’excusa és l’escalfament global, però també hauria pogut ésser l’encariment de la xocolata (això de la mona de Pasqua ja és un objecte de luxe!) o l’adveniment de la Tercera Guerra Mundial. Però l’important del cas és el mètode emprat, perquè el reclutament de Molina s’ha tramat segons la metòdica pujolista de tota la vida: sense consulta interna als òrgans del propi partit i amb la militància assabentant-se de la notícia a les xarxes. Votar, ai las, cosa més sobrevalorada!

La compra del producte “Tomàs Molina” continua estirant el xiclet de la tàctica convergent-republicana a l’hora de tramar aixecades de camisa com aquell artefacte anomenat Junts pel Sí: a saber, l’alehop consisteix a trufar les llistes amb professionals de solvència contrastada (aparentment allunyats del cinisme i les hipoteques de la partitocràcia nacional) per així aconseguir més ambició de cara a lluitar per l’emancipació de la tribu. El problema que tenen Junqueras i Puigdemont —ves per on— és que la gent no acaba de ser tan pallussa, i que tot déu ja sap com acaben aquest tipus d’invents (l’únic mèrit de Junts pel Sí fou aconseguir que Lluís Llach deixés de torturar-nos amb els seus udols). Per resumir-ho breument: la dissidència s’esvaeix en la parsimònia del dia a dia i, al final del caminoi, tothom acaba votant a l’hora, com sap molt bé Clara Ponsatí.  

Junqueras ha considerat que calia apel·lar a un consens nacional tan gran com el silenci que es produeix quan en Molina ens descobreix si hi haurà precipitacions a Espolla

Però els motius ocults d’aquesta nova jugada mestra són, com sempre, una mica més simples i molt més miserables. Esquerra ha començat a traginar enquestes internes que auguren una davallada important de vots i Junqueras ha considerat que calia reaccionar apel·lant a un consens nacional tan gran com el silenci que es produeix a taula quan en Molina ens descobreix si hi haurà precipitacions a Espolla o mentre s’entreté mostrant-nos fotografies d’animalons absurds. La cosa té certa gràcia, perquè el fitxatge d’en Tomàs certifica que els nostres líders ja han assumit tranquil·lament que la seva feina consisteix a alimentar la set vampiresca dels guionistes del Polònia. Per tal de ser eurodiputat, abans n’hi havia prou amb ser parella d’un pres polític: ara només cal sortir a la tele i fer ballar les hormones de la padrina. A hores d’ara, els polítics catalans ja són un calc de la seva caricatura.

Com sempre, els convergents (Puigdemont acaba d’anunciar el fitxatge estrella de l’empresària tecnòloga Anna Navarro) han fet exactament el mateix, però amb una major pàtina business friendly. La dialèctica de fons és bessona; cal entretenir els catalans, perquè facin cursets d’intel·ligència artificial i màrqueting empresarial durant quatre anys més, i així els partits es garantiran el sou que els regala el sistema autonòmic. En aquest sentit, en Tomàs ha aprofitat molt bé el foradet que li ha regalat Junqueras: amb seixanta anys molt ben portats, una legislatura a les europees et garanteix una pasterada important durant quasi un lustre i la possibilitat de jubilar-te amb una pensió que ja la voldrien els monarques. 

Sortosament, la ciutadania del país té la memòria molt més solidificada que la pulsió per l’oblit dels seus líders. Sabem que això de fitxar estrelles acaba amb Gabriel Rufián exercint de virrei a Madrid i que “el govern dels millors” només aconsegueix organitzar consultes de fireta com el 9-N. Està bé que els partits independentistes hagin assumit tan ràpidament la seva condició de broma pesada. Aquest, entre molts d’altres, és un nou motiu més per abstenir-se a les properes eleccions. Fins quan caldrà no votar?, em pregunten molts lectors. Primer i abans que res, fins que deixin d’enganyar-nos i de robar-nos a base de jubilacions daurades; més encara si apel·len a un afer tan seriós com el canvi climàtic.