Aquest proper 1 d’octubre es compliran 5 anys de l’acte de sobirania realitzat pel poble de Catalunya més important des de fa dècades. 5 anys són molts, massa, sobretot per a algú com jo, que ve del món empresarial, on ens agraden l’acció i els resultats, molt més que els debats o les tertúlies interessades.

Però si analitzem amb una mica de perspectiva, aquests 5 anys es podrien resumir en alguns fets, per a mi determinants, per explicar com és que no s’ha avançat i culminat el procés.

Primer. El 27 d’octubre es va declarar la independència, amb tots els matisos que es vulgui, però la declaració es va aprovar al Parlament i ningú l’ha anul·lat.

Segon. El 21 de desembre l’independentisme va tornar a guanyar, però el 30 de gener de 2018 el president del Parlament Roger Torrent, no va permetre la investidura del president Puigdemont. Com de diferent hauria anat tot si s’hagués permès aquella investidura! ERC la va avortar.

Tercer. Es va haver d’esperar 3 intents, gairebé 5 mesos per investir el president Torra, primer per l’impediment de la justícia a investir Jordi Sànchez i després el de la CUP per investir Jordi Turull. Que diferent hauria sigut també qualsevol d’aquestes investidures amb un president a la presó!

Quart. El president Torra, tot i intentar una reactivació del procés, no va ser capaç d’assolir acords suficients amb ERC i la CUP i finalment va ser destituït amb el suport d’ERC per haver penjat una pancarta. Tots sabem que només amb una justícia demofòbica podia acabar destituït el president de la Generalitat per aquella pancarta. La covid va suposar allargar gairebé dos anys el procés que quedava en segon terme, tot i que segurament a alguns ja els anava bé que així fos.

Cinquè. Les eleccions del 14 de febrer van donar una majoria clara a l’independentisme, amb el 52% i el compromís del president Aragonès en el discurs d’investidura de culminar el procés. Però no va ser fins al mes de maig, després d’acordar in extremis un acord de govern entre ERC i Junts, i un de previ i condicionador entre ERC i la CUP, que preveia una moció de confiança en el termini de dos anys. El no-suport dels pressupostos de la CUP va ser l’excusa del president Aragonès per no respectar aquest pacte.

Sisè. Es van aprovar els pressupostos del conseller Giró just abans de Nadal, els més expansius de la història, i necessaris per recuperar la situació econòmica que, per cert, ha estat clara tot i l’esclat de la guerra a Ucraïna. L’atur actual ja està per sota del 10%, nivells no vistos des del 2008!!

Seté. L’acord de govern incloïa dues etapes, una de diàleg amb l’Estat i una segona de preparació per l’embat per la culminació. I aquí estem...

La ciutadania més d’hora que tard haurà de decidir si dona per bona l’estratègia del diàleg infructuós amb l’Estat o si, en canvi, se suma a la confrontació com a única estratègia per assolir la independència

Per a Junts per Catalunya, 5 anys són molts, més que suficients per no perdre més temps i, per això, en el primer congrés després del fundacional (cal recordar que Junts per Catalunya només té 2 anys) celebrat a final de juliol, vam aprovar una ponència política amb el 99,8% de suports de la militància, en la que per a nosaltres el proper 1 d’octubre finalitza simbòlicament la taula de diàleg amb l’Estat i comença la de la preparació de l’embat. A la ponència s’explicita clarament que durant el debat de política general que tindrà lloc al Parlament a finals de setembre, cal preparar les propostes concretes per dur a terme accions específiques per a la preparació de l’embat i l’activació de la Declaració d’Independència.

Puc entendre tots aquells ciutadans que estan farts d’esperar, que ens acusen de no fer res, però com he volgut explicar, no ha estat fàcil avançar perquè per fer-ho cal que hi hagi una majoria suficient, i ERC fins ara no ha ajudat gens. Es manté encara avui amb l’estratègia de la taula de diàleg, però a la vegada ha de complir l’acord de govern que té amb Junts per Catalunya i que l’obliga, ara sí, a preparar l’embat.

El que passi aquest final de setembre al debat de política general (DPG), pot marcar clarament els propers mesos. Si ERC compleix l’acordat, això vol dir que sortirem del DPG amb una estratègia conjunta, esperem que amb la CUP, aprovada al Parlament amb una majoria suficient del 52% per preparar l’embat. Si ERC no compleix l’acord, s’obren diferents escenaris, però és obvi que la ciutadania més d’hora que tard haurà de decidir si dona per bona l’estratègia del diàleg infructuós amb l’Estat o si, en canvi, se suma a la confrontació com a única estratègia per assolir la independència.

Pels que diuen que Junts ha de sortir del Govern ara, crec que queda clar que justament això seria trair els nostres votants, perquè la legislatura és per a quatre anys i la previsió inicial (pactada entre ERC i la CUP) era de dos anys de diàleg i dos per a l’embat. Ara justament el que cal és preparar l’embat i, si sortim del Govern, no ho podrem fer.

Com que la CUP i ERC han trencat el seu acord, Junts no té per què esperar a complir els dos anys i no tenim més temps per perdre, perquè ja s’ha vist que la taula en cap cas està servint per parlar de l’autodeterminació que és l’únic pel qual té sentit que existeixi. Parlar d’amnistia està bé sempre i quan s’avanci en l’autodeterminació. Avançar només en amnistia seria com dir que hem d’acordar com demanem perdó per haver fet el referèndum de l'1 d’octubre, i en cap cas podem caure en aquest escenari.

La ponència política de Junts diu també que un cop avaluat el compliment de l’acord de govern entre ERC i Junts, se sotmetrà als afiliats si cal sortir del Govern o no. Crec que després del debat de política general veurem clarament si ERC vol complir l’acord de govern i fer el que calgui per preparar-nos per culminar el procés d’independència. Si ERC demostra que no vol complir l’acord en aquest punt clau per a Junts i per a l’independentisme en general, seran els nostres afiliats els que decidiran.

La meva opinió personal és que Junts, mentre sigui al Govern ha de preparar des de les seves conselleries aquest embat per poder activar la declaració d’independència. Si això no fos possible per algun motiu, caldrà prendre una decisió que no serà en cap cas fàcil. En tot cas, més d’hora que tard, caldrà donar la paraula als catalans i que decideixin si volen la renúncia a la confrontació amb l’Estat o si recolzen l’estratègia de confrontació de Junts i hi ha un canvi clar de majories amb aquest mandat.

Joan Canadell, diputat de Junts per Catalunya