L'enrevessada complexitat aritmètica del nou Parlament, on políticament només és possible un govern al voltant del candidat que proposi Junts pel Sí i que avui només és Artur Mas, està propiciant tota una sèrie de temors en cascada sobre una nova convocatòria electoral a finals de febrer. Més enllà que aquesta situació s'hagi produït en nombrosos països de llarga trajectòria democràtica, és bastant evident que això avui no ho volen cap dels dos grups independentistes, JxSí i la CUP. De fet, el que ha passat aquesta setmana és que hi ha hagut una sobreexposició mediàtica dels nous diputats de la formació anticapitalista, que ells mateixos han conclòs amb un període de reflexió interna i la cancel·lació de les seves compareixences públiques. Tret d'això, que en una setmana les posicions de cara a la investidura hagin variat poc no és senyal de res. Que serveixi com a exemple que la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va necessitar 81 dies per aconseguir prou suports i ser reelegida en el càrrec.

O el 2003, els 64 dies que van transcórrer entre les eleccions catalanes i la investidura de Pasqual Maragall.

Per tant, el millor és preparar-se per a una negociació complexa entre JxSí i la CUP que no estarà exempta de moments de màxima tensió, sense descartar totalment l'entrada en escena d'algun altre grup polític si s'arriba a una situació de bloqueig total. La veritat és que ara com ara a JxSí regna una certa tranquil·litat, més enllà de les amenaces, de la CUP. Aquest estat d'ànim es basa en la millora evident de les relacions entre Artur Mas i Oriol Junqueras –amb Raül Romeva cap dels dos no ha tingut cap problema aquestes setmanes– que s'ha fet molt palesa en els últims quinze dies. Encara que a mesura que avançava la campanya les diferències anteriors passaven a un segon pla, potser l'element més determinant va ser el debat televisiu entre Junqueras i el ministre Margallo, que el republicà va guanyar àmpliament. Burxar avui en les diferències entre Mas i Junqueras és perdre el temps, ja que tots dos comparteixen una anàlisi que acaba sent determinant: seria transformar una victòria electoral en una derrota política.