Iñigo Errejón va fer servir ahir el seu torn en la sessió de control al govern espanyol dels dimecres per demanar a Pedro Sánchez que es dobli el número de psicòlegs a la salut pública. Errejón va esgrimir dades del Consell Superior d'Investigacions Científiques per dir que cada dia se suiciden 10 persones a Espanya, que sis de cada 10 tenen símptomes de depressió i ansietat, però que hi ha massa gent que no es pot pagar un psicòleg. I a la pública n’hi ha sis per cada 100.000 habitants, tres vegades menys que la mitjana europea. Mentre el líder de Más País s’esforçava a fer evident aquesta realitat, el diputat del PP per Huelva, Carmelo Romero, suposo que paint el cigaló de l’esmorzar, li va cridar a Errejón: “Ves-te’n al metge”. Pedro Sánchez va tenir com a mínim la dignitat de dir-li que la pregunta dignificava la cambra i va prometre fum amb una aportació econòmica miserable.

Un cop metabolitzat el conyac, Carmelo Romero, alcalde de Palos de la Frontera que té una llarga llista de hits, va demanar disculpes. Ja havia quedat retratat. El seu crit amb l’escuradents a la boca, recriminat fins i tot per alguns dels seus companys de bancada, arriba just en el moment en què es recupera el concepte de cunyadisme per referir-se al nivell dels qui ens governen, dedicats al seu onanisme a ple rendiment. Com sempre, però aquesta vegada en plena pandèmia i a un ritme de vacunació pèssim. I això és una cosa que està passant a Madrid Districte Federal, però també està passant a Barcelona. De fet, a Barcelona encara fa més temps que passa. I si els independentistes, preocupats només per solucionar els seus problemes particulars i tenir la poltrona, mantenen la majoria, és per incompareixença del rival, malgrat el premi a Salvador Illa per una gestió al Ministeri de Sanitat més que discutible.

A la pregunta d’Errejón hi ha implícit que la resposta a la pandèmia en nom de la salut no ha tingut en compte en cap moment la mental, però Sánchez no es dona per al·ludit

Passa que a Madrid i a Barcelona els polítics fan veure que la pandèmia no ha existit. A la pregunta d’Errejón, per exemple, hi ha implícit que la resposta a la pandèmia en nom de la salut no ha tingut en compte en cap moment la mental, però Sánchez no es dona per al·ludit. Cap polític sembla reflexionar sobre si s’han dedicat a tractar càlidament els ciutadans. I no ho han fet. Per molt discurset de vergonya aliena a l’inici del confinament, amb militars ara ja vacunats, només hi ha hagut prohibicions (i multes) i giragonses que han tingut efectes econòmics i mentals devastadors per als administrats. Cosa que demostra una greu incapacitat per governar. Fins al punt que fa por pensar que, a Catalunya, el president de la Generalitat es trobava al caire de la depressió, segons ell mateix, quan havia de prendre decisions molt delicades per al bé comú. I qualsevol estudiant del PIR dels que s’examinen el dia 27 i voldrien que es faci cas a Errejón, sap que en aquest estat cal posposar les decisions. I el més sorprenent és que ningú en fa cap escàndol.

Però, en fi, si el mateix govern que ens va dir que havia estat un error voler salvar el Nadal, ara, en un exercici d’una coherència perfectament descriptible, aixeca el confinament comarcal i la portaveu diu que potser els restaurants obriran per sopar i allargaran el toc de queda, en lloc d’esperar que passi —entenguin el sentit de la paraula— la puta Setmana Santa, és per arrencar a correr. Pràctica que almenys genera endorfines, serotonina, dopamina i oxitocina, neurotransmissors del plaer que els nostres simpàtics governants ens van prohibir durant setmanes en nom de la salut, i gràcies als quals no haurem d’anar al metge com ens recomana el simpàtic batlle del bressol del descobriment d’Amèrica i del maduixot.