Com que no tot són sèries, i alguns fets reals superen la ficció, si us voleu evadir a Netflix, us recomano uns quants documentals d’aventures esportives, que van des de l’snowboard al motocròs, passant pel surf. Però el que més m’ha agradat és d’escalada. La peça es titula Valley Uprising, i repassa 50 anys d’escalada al parc natural de Yosemite, a Califòrnia, des dels hippies a l’actualitat. Hi podreu descobrir al protagonista de Free Solo, Oscar al millor documental d’aquest any, que narra l’ascensió sense cordes ―ni sense res― que va fer Alex Honnold a la paret d’un quilòmetre de granit d’El capitan. Un autèntic sonat, per si us pensàveu que l’únic assilvestrat és Kilian Jornet.

Però, torno a Valley Uprising. Els primers escaladors de Yosemite estaven sols a la vall. Vivien allà, feien festes allà, escalaven allà. Sexe, drogues, rock and roll i escalada a l’Amèrica del confort domèstic i la rutina. Gent que fugia d’ella mateixa en direcció vertical. Eren uns autèntics antisistema, amb les diferències entre el purista Royal Robbin i el salvatge Warren Harding. Guardiola i Mourinho. Borg i McEnroe. Però la massificació del parc, convertit en atracció turística, va acabar expulsant aquells pioners i els seus successors, a la recerca d’un repte cada vegada més difícil. Però ara molesten als turistes, que paguen morterades per dormir en luxosos hotels i ser passejats en trenets tronats com els de les fires medievals, i ja ningú pot viure a la natura. Tothom ha de pagar per entrar-hi cada dia. Fins al punt que els guardes forestals els persegueixen i fan la vida impossible als protagonistes d’aquesta contracultura. A la pel·lícula hi ha, en aquest sentit, un moment sublim. Quan un dels escaladors diu alguna cosa així com “cap d’aquests guardaboscos passarà a la història, nosaltres sí”.

Trapero es va convertir en una icona per a uns i per un enemic a batre per a uns altres, en tots dos casos pel fet d’haver demostrat que el cos pot ser una policia integral com la de qualsevol país

A Catalunya no hi ha, per motius històrics, una gran estima per la policia. Per cap d’elles. Però, no fa pas tant, es va produir un fet singular. Es van fabricar samarretes amb la frase viral “Bueno, pues molt bé, pues adiós”, que el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, va adreçar a un periodista que es queixava que fes una roda de premsa en català. Era una de les rodes informatives posteriors als atemptats del 17-A  del 2017 a la Rambla, moment en què els Mossos van tenir el seu punt més alt de popularitat entre els ciutadans de Catalunya. Trapero es va convertir en una icona per a uns i per un enemic a batre per a uns altres, en tots dos casos pel fet d’haver demostrat que el cos pot ser una policia integral com la de qualsevol país. Sense que, segur, ell volgués cap de les dues coses. Menys de dos anys després, Trapero, cessat pel 155, s’enfronta a un judici a l’Audiència Nacional per sedició i organització criminal. El motiu? La controvertida, per a qui l’ha volgut veure controvertida, actuació dels Mossos l’1 d’octubre.

L’endemà del referèndum, Trapero no era un home feliç. Va viure un dia tapat. Ja estava convençut que els mateixos jutges i fiscals que havien condemnat els Mossos per excessos en l’ús de la força es plantejarien ara fer-ho pel contrari, amb la premsa de Madrid obrint el camí. Els Mossos van viure l’1-O el seu dia més delicat. Havien d’actuar de policia judicial i mantenir, alhora, la convivència amb més de dos milions de catalans disposats a votar. I van fer el que havien de fer. Si haguessin enviat la Brimo als col·legis electorals a pegar als ciutadans, haurien fet un mal irreversible a la imatge del cos entre els ciutadans als qui han de servir. I van fer el que havien de fer. Un equilibri exquisit. Tampoc calia. El referèndum ja s’ha declarat inconstitucional. No calia enviar cap policia. Però el més greu de tot és que, amb una actuació equilibrada, enmig d’una batalla política sense precedents i una població tensada, ara la cúpula s’enfronti a penes de presó. Avui Josep Lluís Trapero declarà al Suprem, malgrat que podria no fer-ho. Deu estar tan convençut d’haver actuat de manera professional, que no preveu que cap fiscal el faci entrar en contradicció. Estic segur que l’escalador de Yosemite convidaria el major a un glop de cervesa. O a anar a collir algun rovelló.