El 19 de maig del 1960 van tenir lloc els fets del Palau de la Música. En l’homenatge al centenari del naixement de Joan Maragall (i Gorina), amb presència de ministres de Franco, entonant el prohibit Cant de la senyera, un grup de joves es va aixecar i va llançar unes octavetes titulades Us presentem el general Franco. Un text escrit per Jordi Pujol. Cal llegir l’últim punt del manifest. Llegit avui, fa esgarrifar. Diu:
“El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'un opressor, és un corruptor”.
Anys més tard, Jordi Pujol va fundar un partit, Convergència Democràtica de Catalunya, que va governar el país durant 23 anys i uns quants més amb Artur Mas. Però el partit va desaparèixer, sobretot, per la sentència de l’espoli del Palau de la Música, allà on va néixer el mite Pujol. La justícia va condemnar el partit a pagar 6,6 milions d’euros rebuts de la trama. Els diners els pagava Ferrovial a canvi d’obra pública.
"Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'un opressor, és un corruptor”
Franco, a més d’un dictador i un assassí, era un corrupte, cert. Només cal veure la fortuna que va fer la família partint del simple sou d’un general, amb Cristóbal Martínez-Bordiú, el gendríssim marquès de Villaverde, en un paper estel·lar. Una de les empreses en les quals va entrar va ser Construcciones y Contratas S.A. Ernesto Koplowitz, un jueu alemany, va arribar a Espanya als anys 40 fugint de Hitler. Va trobar feina a AEG i es va saber moure a l’Espanya de la postguerra amb les regles del joc del règim. Es va quedar amb Construcciones y Reparaciones S.A, propietat d’un regidor falangista de Madrid, li va canviar el nom i va fer fortuna amb la concessió exclusiva de l’enllumenat i el clavegueram madrileny, amb el marquès de Villaverde al consell d’administració. La llàstima és que el 1962 va caure d’un cavall al Club de Campo i va morir amb una fortuna de 2.000 milions d’euros. Va resultar que l’home tenia cinc fills de tres dones diferents. Resumint, el clan d’El Pardo va afavorir Esther, que tenia 12 anys, i Alícia, que en tenia 10, filles d’Esther Romero de Joseu, comtessa de Peñalver, i el hòlding va ser gestionat pels executius d'El Corte Inglés, segons explica el periodista Mariano Sánchez Soler. La història és digna d’una sèrie —riu-te’n de The Crown—, però el cas és que forma part de la llista d’empreses i famílies que es van fer riques en el franquisme i que mantenen el seu poder.
La fusió de Construcciones y Contratas amb la catalana Fomento de Obras y Construcciones va donar lloc el 1992 a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), ara en mans de Carlos Slim, però encara amb Esther Koplowitz, marquesa de Casa Peñalver, a l’accionariat, i la seva filla Esther Alcocer Koplowitz a la presidència. Curiosament, FCC és l’empresa que l’agost del 2003 va comprar l’abocador de Vacamorta, amb el qual Jordi Pujol Ferrusola, un dels tres propietaris, tot i que amagat darrere d’empreses pantalla, va guanyar 5,5 milions d’euros, segons el jutge José de la Mata. L’abocador, aprovat pel govern de Jordi Pujol, va acabar sent declarat il·legal, un episodi recordat al 30 minuts d’aquesta setmana. I ara, si volen, tornin a llegir l’últim punt del manifest.