El precandidat a les eleccions al Barça Jordi Farré ha anunciat que regalarà un tatuatge de l’escut del club o una pizza de Fabián Martin a qui li doni la signatura per poder ser candidat. La idea ha estat rebuda amb algunes mofes, però, fatigat de l’apocalipsi, em sembla benvingut tot el que soni a divertit. Potser per això també veig encertat com a eslògan de campanya "La gran remuntada". D’entrada, m’ha recordat aquell 6 a 1 que ha fet entrar aquesta paraula (en castellà) al diccionari Larousse de l’any que ve. Dirà així: “REMONTADA (de l’espagnol, “remontée”). 1. Sports. Remontée de score inattendue permettant à l’équipe qui perd d’emporter la victoire dans un match de football, alors qu’il y avait un grand écart de points entre les deux équipes ; par extension, victoire inespérée d’une équipe ou d’un joueur lors d’une compétition, quelle qu’elle soit”. Després he pensat que no deu ser tan difícil remuntar un club en franca depressió. Però el que m’impulsa a escriure aquest article, sense que serveixi de precedent, és l’optimisme. Una virtut que, en temps de pandèmia encara més, cotitza a la baixa, també en el periodisme, potser per por a ser confós amb la ingenuïtat. Però si el psiquiatre Luis Rojas Marcos en fa bandera, jo m’hi apunto.

Quan l’equip s’enfonsa esportivament, el millor jugador de la història vol marxar i el vell Camp Nou cau a trossos, la solució no arriba d’un multimilionari, sinó d’unes eleccions. Els socis decidiran el futur de Messi, la política esportiva i la reforma del Camp Nou

I, començant pel Barça, no és sobrer treure pit amb com un club d’aquestes dimensions, comparable a franquícies com els Lakers de l’NBA, resol les seves crisis. Ho fa d’una manera única al món. Quan l’equip s’enfonsa esportivament, el millor jugador de la història vol marxar i el vell Camp Nou cau a trossos —i no ho dic jo, ho diu Carles Tusquets—, la solució no arriba d’un multimilionari, sinó d’unes eleccions. Els socis decidiran el futur de Messi, la política esportiva i la reforma del Camp Nou. I això, que aquí ho veiem normal, no passa enlloc més. És veritat que els socis tampoc representen fidelment la massa social, que calen més de 2.000 firmes per ser candidat i, sobretot, que cal avalar un 15 per cent del pressupost. Però també és veritat que a l’altre gran club que no és una SA D, el Reial Madrid, has de tenir 20 anys d’antiguitat com a soci i l’aval l’has de presentar abans de les eleccions i amb el teu patrimoni. Amb la qual cosa, a democràcia, el Barça goleja el Madrid. Després hi haurà els interessos econòmics, polítics o, simplement, d’ego, per ocupar la cadira amb més influència de Catalunya, però el Barça és un club democràtic, està viu i, només això, hauria de mantenir l’orgull del culer. I el mateix passa amb el Govern de la Generalitat. Els més crítics poden arribar a escriure que els actuals governants han trinxat el país i, a sobre, es barallen entre ells. És un relat massa simple. Però —i aquí afortunadament el país la capital del qual porta el nom del club de futbol, no és un cas únic— hi ha unes urnes i unes paperetes per canviar les coses.

El que és una evidència és que en l’enfonsament del Barça i del Govern de la Generalitat, sense ignorar els errors propis, hi ha tingut molt a veure la pandèmia. I aquí volia anar a parar també.  L’Organització Mundial de la Salut ha alertat de la “fatiga pandèmica” i l’ha definit com a “desmotivació per seguir les recomanacions de protecció i prevenció que augmenta amb el temps”. Jo ampliaria la definició. I és veritat que la factura en vides i economia haurà estat devastadora. Però també és veritat que hi haurà vacuna en un temps rècord. Que al Barça i a Catalunya hi haurà nova junta i nou govern a la primavera i és difícil que ho facin pitjor que els seus antecessors. I que, si tot va com ha d’anar, hi ha molt estalvi esperant ser gastat i molt talent retingut que augura una nova belle époque.  Així que, sí, esperem una remuntada, perquè, parafrasejant Rojas Marcos, sense sentit de futur, no anem enlloc.