El 19 de juliol del 1936 s’havien de començar a celebrar a Barcelona les Olimpíades Populars com a alternativa als jocs de la vergonya del 1936 al Berlín nazi, que van arribar després del Mundial de Futbol de la vergonya de la Itàlia feixista. Ja veuen que en això de disputar campionats on no s’han de disputar, les federacions internacionals hi han tingut la mà trencada sempre, així amb la Itàlia feixista o l’Alemanya nazi com al Qatar de la monarquia absolutista.

A l'Olimpíada Popular de Barcelona s’hi esperaven no menys de 6.000 esportistes obrers, entre els quals diversos exiliats polítics. Però els canons van posar fi a aquelles olimpíades antifeixistes de Barcelona, just la vigília de la inauguració, el 18 de juliol, a l’estadi de Montjuïc, amb l’aixecament de Franco. Alguns esportistes fins i tot van participar en les primeres batalles de la Guerra Civil espanyola, com Emanuel Mink, mort fa poc més de 10 anys a París. Era un futbolista jueu polonès emigrat a Anvers, que es va enrolar a les Brigades Internacionals després de decidir que si no podia combatre el feixisme en un estadi, ho faria directament. Tant va combatre, que en acabar la guerra va acabar al camp d’Argelers i més tard va passar per diversos camps de concentració nazis. Mink és un més dels desconeguts d’aquesta història que ve de tan lluny. També ara a Itàlia, com als anys trenta, tenen un aprenent de Mussolini; també ara a Europa, com als anys trenta, hi viu el fantasma del feixisme. Però també ara a Barcelona segueix sent un nucli de l’antifeixisme, amb nous herois com Òscar Camps, enllaçats internacionalment també amb noves heroïnes com Carola Rackete, la capitana del Sea Watch, que planten cara a Il Capitano Salvini.

La història és tossuda i de la mateixa manera que ho era a ulls del franquisme, Catalunya continua sent un bastió del republicanisme, una pedra a la sabata del govern de torn

Tenir anhels republicans i antifeixistes no és triar una vida fàcil. Una de les primeres coses que va fer Franco quan va arribar al poder va ser voler humiliar el poble català fent disputar en aquell estadi de Montjuïc on tres anys abans s’havien de fer les olimpíades antifeixistes, la primera final de la Copa del Generalísimo. El 25 de juny del 1939, davant de milers d’espectadors, el Sevilla i el Racing de Ferrol (del Caudillo) van sortir al camp, braç aixecat, i amb el Cara al Sol a la megafonia a la mitja part. El sac d’honor el va fer la filla del general José Solchaga, que va dirigir l'última ofensiva militar sobre Barcelona. Va guanyar el Sevilla 6 a 2, amb gols de Campanal, Pepillo i Raimundo. Campanal, que en va fer tres, va aixecar la Copa que li va lliurar el general Moscardó com a president del Consejo Nacional de Deportes. L’ABC parlava l’endemà d’”éxito indescriptible de España en Cataluña, que siente y palpita para siempre identificada en los comunes y trascendentales rumbos de la gran patria redimida”.

La història és tossuda i de la mateixa manera que ho era a ulls del franquisme, Catalunya continua sent un bastió del republicanisme, una pedra a la sabata del govern de torn. Abans s’hi jugaven finals de la Copa del Generalísimo, ara s’hi fan consells de ministres. Però la història ve de lluny. Perquè la insubmissió al centralisme espanyol no l’hem inventat ara. Ni l’intent d’emmordassar, d’humiliació i de venjança són nous. El context sí que és un altre, ara el context inclou Europa, la Unió Europea, que és la que ha d’evitar que passi el que efectivament va passar als anys trenta. I, per molta culpa que tingui en les receptes contra la crisi econòmica, la UE és una història d’èxit, que ha substituït la guerra per una extraordinària burocràcia. I aquest és el nou escenari on es juga la partida, afortunadament. Perquè en lloc d’armes, els mecanismes de repressió de l’Estat són per força més sofisticats, però el context europeu ofereix noves possibilitats, i s’han d’exigir. Ara bé, estaria bé que ningú pensi que és la primera generació de la història que lliura un pols polític de gran magnitud. I estaria bé entendre que la història no té un punt final. I que hi ha un gran patrimoni col·lectiu anomenat 1 d’octubre que s’ha d’explicar millor, que s’ha de saber gestionar millor, que s’ha de parlar als ciutadans com a adults, que s’han d’explicar els errors comesos, que s’ha d’explicar la realitat d’un país molt més complex, que s’ha d’explicar quin és l’horitzó i que per fer tot això calen nous lideratges que no siguin suplents dels titulars, sinó substituts definitius.