Encara que Xavier Domènech digui que la gestió que han fet els nostres governs no és digna del 1984 de George Orwell perquè és massa caòtica, aquesta continua sent la millor obra per entendre la “nova normalitat”, inclòs, per cert, el mateix concepte de “nova normalitat”. Un fet que porta Eric Blair, autèntic nom d’Orwell, a la categoria de visionari. I no només a Espanya, també al país on transcorre la novel·la que denuncia l’estat totalitari. Això sí, sort que els mateixos britànics s’ho prenen en conya. Perquè ara resulta que el govern de Boris Johnson pretén evitar que la gent passi la nit fora de casa amb una o més persones. Cosa que s’ha interpretat com que ningú tingui sexe amb algú amb qui no conviu. La norma es coneix ja com a sex ban (prohibició sexual) i forma part de la “nova normalitat” al Regne Unit.
El sex ban converteix el sexe fora del matrimoni o de la parella estable en un acte de resistència. D’oposició política
Però, eslar, el sex ban converteix el sexe fora del matrimoni o de la parella estable en un acte de resistència. D’oposició política. I això és el que justament li passa a Winston a 1984 després de tenir una aventura en mig d’un bosc, cosa prohibida. L’aventura. No el bosc. Que també. “Va apartar les granotes i va estudiar-li els malucs, blancs i arrodonits. En els vells temps, pensava, un home contemplava el cos d’una noia i veia que era desitjable. I aquí s’acabava la història. Però avui en dia no. No podies sentir un amor o un desig purs. Cap emoció no era pura perquè tot es barrejava amb la por i l’odi. La seva abraçada havia estat una batalla, el clímax, una victòria. Era una bona patacada contra el Partit. Era una acció política.” El sexe com a acció política, com a desobediència civil. Exagerat? No ho crec. Aquí passa exactament el mateix. Indirectament, el confinament, la prohibició inicial de sortir només de casa per comprar, els horaris només per passejar i fer esport, el toc de queda indirecte a les 11 de la nit, la prohibició de sortir del municipi o de canviar de regió sanitària, o la prohibició de ballar a les discoteques, tot mesures polítiques com la del metre i mig de distància pactat amb Ciutadans, ens porten a considerar el sexe furtiu un acte de resistència política. Sobretot si és sense mascareta, que és com en tot cas hauria de ser una relació segons la Universitat de Harvard. Preservatiu i mascareta.
En fi, podríem pensar que són coses que ens ha portat el maleït virus. Però aquesta setmana ha passat una altra cosa que ens hauria de fer reflexionar. El Winston de 1984 treballa reescrivint literalment el passat per ordres del Gran Germà, corregint dades històriques segons els cànons establerts per la doctrina del partit, fent que desaparegui el rastre de qualsevol fet políticament incorrecte a ulls del nou establishment. Bé, doncs ara resulta que HBO ha retirat Allò que el vent s’endugué pels estereotips racistes. Que, òbviament hi són. Som, afortunadament, a l’era Black Live Matter. També Netflix ha retirat Little Britain, un programa satíric de principis de segle. Està molt bé i és necessari que es denunciï el racisme d’Allò que el vent s’endugué, però el que no podem fer és reescriure el passat fent veure que hi ha coses que no han existit per adequar la història al que interessa en cada moment. Perquè ara serà una iniciativa lloable impulsada per gent lloable, però en el futur pot ser una iniciativa autoritària impulsada per un règim autoritari. De la mateixa manera que el sex ban ens el podem prendre en broma fins que deixi de ser-ho.