“Mira, la meva família és molt franquista. Per ells, això de Vox és un joc de nens. Jo soc de dretes. Però no puc votar ni el PP ni Ciutadans pel discurs que tenen sobre Catalunya. Hauré de votar Pedro Sánchez”. Vaig explicar aquesta reflexió més o menys literal d’un amic dilluns al programa que el Jordi Basté va fer dilluns sota la pluja al Palau Robert. Al cap d’una estona, rebo un whatsapp d’un altre amic: “Jo també votaré Pedro Sánchez”. Ja abans, perquè em semblen significatives, havia comentat aquestes paraules en petit comitè a un pujolista de tota la vida, emprenyat amb com van gestionar la recta final del procés els independentistes. “Jo també estic per votar Pedro Sánchez”, em va dir. Caram. Tres vots per a Sánchez en tres dies. Vostès pensaran que és una mostra poc fiable. No ho crec. Més enllà de les enquestes i del discurs dels mitjans, hi ha el nas, la realitat. Catalunya és un país molt divers, que no es pot entendre des de 600 quilòmetres de distància. I no hi ha una Catalunya real. Tan real és la de Vic com la de, posem per cas, Santa Coloma de Gramenet. Catalunya són aquells pobles on hi havia un cafè republicà i un cafè monàrquic. Catalunya són aquelles famílies on hi ha des de franquistes a independentistes passant per tots els colors del verd. Perquè venim d’on venim. I aquí estem, convivint malgrat els discursos apocalíptics de Ciutadans i dels errors de la cursa de Thelma i Louise. Després dels fets d’octubre del 17, vaig sentir una altra reflexió d’algú que, com els anteriors, ni és politòleg, ni tertulià, ni analista polític. Però que viu i conviu. “Els independentistes han  fet enfadar molta gent que venia de fora, que van posar Jordi al fill i que estaven contents que estudiessin en català”. I va guanyar Ciutadans. Ho saben els taronges. “El nostre augment de vot ve de Podem”, deien a qui els volia escoltar. El carrer, sempre s’ha d’escoltar el carrer. I, ara, aquells que es van enfadar amb els independentistes, s’han indignat amb els unionistes. I al mig hi ha Pedro Sánchez.

Més enllà de les enquestes i del discurs dels mitjans, hi ha el nas, la realitat

Tot això que els explico, és d’abans dels dos debats a quatre. Però no crec que hagin canviat massa les coses per a molta gent. Al contrari. Més aviat, s’ha confirmat aquesta lectura. Albert Rivera ha fet de l’"a por ellos", la mala educació, la crispació i el cunyadisme la seva marca política. I s’ha convertit en una caricatura d’ell mateix, traient gadgets de la seva butxaca màgica, que és una cosa poc seriosa per a qui aspira a ser president. A l’Ibex deuen haver pensat amb vergonya com n'estaven d'equivocats quan deien que calia un Podem de dretes i ara veuen que tot ho soluciona amb la bandera espanyola i un “vamos” preadolescent de vergonya aliena. I l’altre, Pablo Casado, està desubicat perquè li ha sortit competència a dreta i dreta i no sap si ha de fer d’home d’estat o seguir tractant els votants d’idiotes repetint el mantra Torra, Otegi i Puigdemont.

Pedro Sánchez no és el millor polític que ha donat Espanya. No deu estar ni al top 10. És més aviat fluixet, com s’ha vist cruament als debats. Però com a mínim és més educat i no es dedica a crispar. I el pèndol ara vol calma. Vox li ha fet el favor de la seva vida. De fet, el polític de més nivell dels quatre partits espanyols és Pablo Iglesias, que al costat dels altres és un manual d’educació i empatia i fa temps que té el diagnòstic fet i ben fet. L’Espanya que dibuixa és la més aproximada a la realitat. Potser no tindrà l’oportunitat d’equivocar-se que es mereix. O sí. Ja ho veurem.

Bernat Dedéu
Opinió Per què cal votar Esquerra Bernat Dedéu
Montserrat Nebrera
Opinió Les llistes Montserrat Nebrera