El periodista Xavier Bosch fa cada setmana unes prediccions a l’Islàndia de Rac1. Totes són diferents, però cada setmana n’hi ha una que es repeteix: continuarà sent Elisabet II reina d’Anglaterra? La resposta és, invariablement, sí. Bé, fins fa uns dies. Diria que era la setmana passada. I crec recordar que en aquell moment estaven en antena Joan Maria Pou i Maria Xinxó. Potser també hi era l’Albert Om. No ho recordo. El que sí que recordo va ser el vaticini. Continuarà sent Elisabet II reina d’Anglaterra quan acabi el coronavirus? No. Caram. Per això, ahir, quan dins del meu confinament vaig obrir l’ordinador per escriure l’article d’ElNacional.cat i em vaig posar a navegar una estona per escalfar les neurones i vaig veure que Carles d’Anglaterra té coronavirus, vaig clicar compulsivament a la notícia. Carles d’Anglaterra, que encara no és rei malgrat haver arribat als 71 anys!... té coronavirus. Però la seva mare no. Esclar, vaig pensar de seguida que Bosch tenia un pressentiment... però un pèl desviat per uns daus macabres. I, fidel seguidor de The Crown, m’he imaginat Carles a Balmoral amb Camila, i la reina, als seus 93 anys, a Windsor, fent companyia al duc d’Edimburg, amb tota la calma. Una guerra mundial, 14 primers ministres i un annus horribilis. No m’imagino que la mati un virus, francament. Sí que m’imagino, en canvi, que la reina trobi a faltar Winston Churchill, tan citat sempre en temps de guerra o coses que s’hi assemblen. Perquè una crisi sanitària, o almenys aquesta, segons estem aprenent, es gestiona combinant tres ingredients delicats i cal trobar la quantitat exacta de cadascun: la salut, l’economia i la llibertat. I un quart ho condiciona tot: la política. I, malgrat la duresa, com cada país combina els tres elements (salut, economia, llibertat) condiciona el quart i, alhora, el tipus de política de cada país (per tant la seva història, les seves institucions, els seus valors) condicionen com es combinen salut, economia i llibertat.
La lluita contra el virus no ho pot justificar tot. Por al virus, amenaces amb multes, abusos policials i tots tancats a casa, però els autònoms a pagar i a callar
Fa uns dies vaig plantejar a Can Basté de quina manera s’estava fent el confinament, si no corríem el perill de caure en l’autoritarisme. Vaig exposar-ho a partir d’un fet que pot semblar anecdòtic, però no ho és. Per què no podem sortir al carrer a fer esport? Si es manté la distància social, per què la gent pot anar a treballar en metro, però no fer esport en solitari? Quina mena de lògica militar és aquesta? Aquest confinament a casa, que ara ja no és de 15 dies sinó de 30, també pot portar conseqüències per a la salut depenent de com es faci. I sobretot per persones vulnerables. Vaig perdre el debat contra un discurs únic. Però posteriorment vaig rebre la trucada d’algú que va tenir responsabilitats en salut pública. I em va dir que les polítiques de salut pública no són una ciència exacta, que són decisions... polítiques! Un exemple: fumar era tan nociu abans de la llei antitabac com després. Quina és la diferència? Una decisió política. I com que les polítiques de salut pública són decisions polítiques, per això la combinació salut, economia, llibertat és diferent a Espanya (on en realitat hi ha un toc de queda i els militars) que a Alemanya o Bèlgica. Que curiós, per cert, citar aquests tres països junts... Després hem començat a veure abusos policials, perquè si dones poder indiscriminat a l’autoritat, l’exerceix. D’aquí la militarització, diu Jordi Graupera: a Espanya, tota autoritat ve de la força i tot poder ve d’una ira. I per prioritzar el règim “ho pagarem en els altres tres factors en joc: salut, economia i drets”. La lluita contra el virus no ho pot justificar tot. Por al virus, amenaces amb multes, abusos policials i tots tancats a casa, però els autònoms a pagar i a callar. Ho ha dit Pastora Filigrana: assistim a una virilització de l’Estat, que prioritza la vigilància, el càstig i la força bruta a la protecció i la cura. Quan s’evidencia que no hi ha prou llits d’hospital, militars a la tele. Això sí, els del sí se puede, muts.