Ed Ruscha és un artista pop nord-americà, conegut per les seves benzineres. Les va convertir en símbol dels Estats Units, l’enorme país de mida continental que ha idolatrat les carreteres. Ruscha va fer el 1963 el considerat com a primer llibre d'artista de la història, pioner en els fotollibres: Twenty-six gasoline stations. Vint-i-sis estacions de gasolina. Hi retrata les benzineres de la carretera entre Los Angeles i Oklahoma City, les seves dues ciutats de referència vital, seguint la mítica Ruta 66.
Coneguda com el carrer principal d’Amèrica, és la mateixa, batejada aquí com a The Mother Road, que va seguir Tom Joad a El raïm de la ira de John Steinbeck, Pulitzer per aquesta novel·la que explica l’emigració a Califòrnia dels petits grangers d’Oklahoma a la recerca de millors condicions de vida arran de la sequera dels anys trenta en el context de la Gran Depressió.
A Europa, que no és un país, però sí un continent, que inclou 50 estats, entre els quals Rússia, no hi ha una una Ruta 66 a l’imaginari. Deia George Steiner, el pensador que definia la idea d’Europa en els seus cafès, que hi ha un altre axioma europeu: el paisatge, que podem recórrer a peu, abastable i d’escala humana. Potser sí, però la Ruta 66 nord-americana té 3.940 quilòmetres. I resulta que a la xarxa de carreteres europees hi trobem nou rutes amb més extensió. I la més llarga, amb 8.300 quilòmetres de recorregut, és la ruta E40. Comença a Calais (França) i acaba a Astracan (Rússia), travessant Bèlgica, Alemanya, Polònia, Ucraïna, Kazakhstan, Uzbekistan, Turkmenistan i Kirguizistan.
Si Ed Ruscha volgués fer un llibre de 26 gasolineres de la Ruta E40, s’arruïnaria
Sense voler confondre els ous amb els cargols, la gimnàstica amb la magnèsia, ni els collons amb menjar blat, no sembla que sigui el millor moment per recórrer aquesta carretera. No ho és perquè travessa un país en guerra, però no ho és tampoc pel preu del combustible. Si Ed Ruscha volgués fer un llibre de 26 gasolineres de la Ruta E40, s’arruïnaria. Que és el que temen que els passi els camioners, taxistes i conductors d’autobusos, ambulàncies privades o vehicles de lloguer que fan o faran vaga.
I és el que preocupa, de retruc, a les empreses d’alimentació i a les fàbriques siderúrgiques. I és el motiu pel qual als agricultors els està quedant cara de Tom Joad. I no poden marxar a Califòrnia. I és la mateixa cara que els està quedant a les famílies amb rendes més baixes, que són les que més diners dediquen, respecte a la seva despesa total, a béns i serveis de primera necessitat, com la llum, el pa o l’oli, que són els que més pugen amb la inflació disparada i els més malparats pels bloquejos del subministrament provocats pels transportistes.
I és la mateixa cara que ens està quedant a tots plegats. En canvi, a Pedro Sánchez se li posa cara de Herbert Hoover quan volia ser Franklin D. Roosevelt. I a Salvador Illa no se li posa cap cara perquè es posa de perfil malgrat que Raquel Sánchez sigui la ministra de Transports.