Xavier Domènech deia fa uns dies a Can Basté que el coronavirus parla de nosaltres. Li vaig trepitjar l’ull de poll per aquesta apreciació metafísica, però tenia raó. Aquí van unes reflexions random en ple confinament.

La crisi del coronavirus ha demostrat la fragilitat de les nostres llibertats. El virus és real, mata de veritat, i ens hem de quedar a casa, òbviament. Per tots, però especialment pels més grans i vulnerables i pel nostre sistema de salut. A hores d’ara la majoria ja ho ha entès. Ara bé, això no treu que no puguem reflexionar sobre la facilitat amb què la població ha acceptat el confinament i l’estat d’alarma. Ho dic perquè posa de manifest com de senzill pot ser en un moment donat suspendre els nostres drets fonamentals, com el més senzill de passejar lliurement pel carrer. És important reflexionar sobre la facilitat amb què la creació d’un relat que inclou un enemic, sigui interior o exterior, serveix per retallar de manera dràstica les nostres llibertats. Ho hem vist amb l’amenaça del terrorisme gihadista. I ho hem vist ara amb un virus. Deien que a la Xina es podia parar el virus perquè era una dictadura i es podien prendre mesures dràstiques, però que en estats democràtics no es podia fer. S’equivocaven. Es pot fer.

És important reflexionar sobre la facilitat amb què la creació d’un relat que inclou un enemic, sigui interior o exterior, serveix per retallar de manera dràstica les nostres llibertats 

En aquest sentit, hi ha diferents maneres d’explicar la solució a la pandèmia. Una és la científica i civil, amb les nostres autoritats demanant que ens quedem a casa. L’altra és la militar, la de la imposició, la de l’estat nació de tota la vida, que demostra una altra fragilitat. La de la nostra autonomia. I també, per cert, la de la Unió Europea. Quan les coses van de veritat, s’imposen els estats. En el cas d’Espanya, el 155 va treure el precinte. I el 116 ja no l’ha trobat. Amb la gran paradoxa que la mateixa concepció radial d’Espanya expandirà el virus, perquè no s’ha volgut confinar Madrid. I tampoc s’ha volgut confinar Catalunya. Era massa simbòlic. Perquè, sense pretendre-ho, s’ha repetit la mateixa successió de fets que el 27 d’octubre del 2017. Aleshores Carles Puigdemont va declarar la independència i Espanya va imposar el 155. El 13 de març del 2020 Quim Torra demana el confinament de Catalunya. I Pedro Sánchez respon amb l’estat d’alarma, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional, l’exèrcit i més Espanya. Confinar Madrid? Confinar Catalunya? “El virus no entiende de fronteras”. Contagiem-nos tots. Tard, malament i amb la bandera espanyola.

Perquè sí, perquè el virus ens parla del nostre sistema institucional. I, com a tal, de la monarquia. El paral·lelisme amb l’octubre del 17 ha trigat perquè el Rei va intentar el seu 23-F aleshores, però tres anys després allò ja no serveix i no ha trobat el moment per sortir en mig del soroll del repic d’atuells. Això sí, l’establishment, un cop més, l’intenta salvar. I parlant d’establishment. L’OMS, que és establishment, no ha fet la millor gestió de la pandemia. L’establishment sempre és massa conservador. També el científic. Per això ha sobresortit el nom d’Oriol Mijtà. Perquè no tenia hipoteques i podia parlar clar.