Quan ens vam llevar l’1 de gener després de l’any-de-merda-2020, al marge d’un dia sense sol que, o no feia preveure un gran 2021, o com a mínim, era símbol de ja veurem com serà, les notícies ens explicaven, amb gran escàndol, que a Llinars del Vallès encara hi havia en marxa una rave. L’origen d’aquestes festes que duren tota la nit, o poden durar dies, la trobem al Londres dels vuitanta quan el moviment acid house crea un món nocturn clandestí com a resposta a les restriccions horàries. No sé si els sona. L’opinió publicada, en mans de l’home blanc de mitjana edat, ha dit, probablement amb raó, que no té res de revolucionari fer una rave en plena pandèmia. D’acord. Però, hi afegeixo una reflexió. El jutge no acusa ni els organitzadors ni els assistents de cap delicte contra la salut pública. Aleshores, a què ve tant escàndol?

Resulta que no poden saber si els assistents tenien Covid i, per tant, no se’ls pot sancionar per això. Ja sé que aquest és un cas extrem, però no va malament pensar sobre on hem arribat. A criminalitzar preventivament. Hem comprat acríticament el relat de les prohibicions. Hi ha un nou consens social sobre el que està bé i el que està malament i qui discrepa és condemnat a la foguera. Però, imaginem que els epidemiòlegs i els polítics haguessin decidit que, com que la malaltia afecta sobretot als més grans o a les persones amb patologies concretes, aquests són els que s’haurien de protegir, i la resta de la societat hauria de fer vida normal per buscar la immunitat de ramat i salvar així vides i economia. Aquest hauria sigut el consens social. I hauríem sigut exactament igual d’acrítics en nom de la ciència, la salut i no sé quantes coses. I pensant que era l’únic camí possible.

Prou excuses i prou tocar el violí. La rave estava més ben organitzada

El matí d’any nou ens demostra que hem arribat a l’extrem de ser més crítics els amb ciutadans que amb el govern. Amb l’ajut inestimable dels nostres polítics hem confós la necessària responsabilitat individual i col·lectiva i la corresponsabilitat administrats-administració amb criminalitzar a la gent. Els de la rave són dolents. I la culpa del que ve ara és per haver celebrat el Nadal. Miri, no. Hem fet tots els papers de l’auca. Estar a casa i sortir només a passejar el gos. Córrer per la terrassa. Cantar al balcó. Passejar en una franja horària depenent de la nostra edat. Treballar a casa. Portar una mascareta a tota hora. Fer tota mena de salutacions absurdes per no donar-nos la mà. Oblidar les abraçades. Obrir les finestres a ple hivern. Parar d’anar en bici en un límit imaginari perquè comença un altre municipi. Sopar a les set de la tarda. Esmorzar drets a fora del bar. Tancar-nos a casa a les 10 de la nit. Anar al gimnàs i tornar a dutxar-nos a casa. No anar al bosc perquè hi havia el llop. No emprovar-nos la roba que comprem. No tallar-nos els cabells. No agafar avions. Ficar-nos pals pel nas. I fins i tot comptar quanta gent entra al nostre domicili. A la nostra propietat privada! Hem fet això i no sé quantes gimcanes més... amb una promesa. Una sola promesa. Que hi hauria una vacuna. I hi és. N’hi ha més d’una, de fet. Gràcies al sector privat. I resulta que, quan la tenen, els nostres polítics, els nostres governants, les nostres administracions, aquests que ens han fet fer totes aquestes coses com si fos un programa de càmera oculta, no ho tenien preparat per administrar-les. I mai tant ben dit. No sé què d’unes neveres. No se què del canal de la Mànega. Ah, i que en festiu no es treballa. Miri, no ho sé. Prou excuses i prou tocar el violí. La rave estava més ben organitzada. Hi hauria d’haver un exèrcit —que no l’Exèrcit— posant vacunes com si no hi hagués demà. I no anunciar-nos, com si no ho sabessin, o com si fossim nens petits, que hem volgut celebrar el Nadal —com si ells no— i ara ens faran pam-pam al cul.