El Papa ―el de Roma― ha inclòs el Regne d’Espanya en la seva crida al diàleg i la pau als països “amb problemes”. En una d’aquelles estampes familiars en les que s’han convertit les rodes de premsa dalt de l’avió convertit en moderna barca de sant Pere, Francesc va ser preguntat per la situació de Hong Kong i va cridar a la pau i al diàleg en tot de països on, curiosament, s’han vist imatges d’aldarulls.
Jorge Mario Bergoglio va parlar de Hong Kong, però també de França ―on els armilles grogues encara no descansen―, Nicaragua, diversos països llatinoamericans ―pensin en Xile o Bolívia― i també alguns països europeus. “Què fa la Santa Seu amb això? Una crida al diàleg, a la pau, però no és només Hong Kong, hi ha diferents situacions amb problemes que no puc avaluar en aquest moment. Jo respecto la pau i demano pau per a tots aquests països que tenen problemes, també Espanya”. Voilà. Vet aquí la internacionalització dels CDR i del Tsunami Democràtic. A la presidenta de l’ANC ―que té dos antecessors a la presó de manera injusta (i ho diuen Amnistia Internacional i l’ONU)―, Elisenda Paluzie, la van crucificar ―espero no cometre una heretgia― quan va dir que els aldarulls “fan visible el conflicte” a nivell internacional. Em va semblar i em sembla una pura descripció, però Societat Civil Catalana va córrer als jutjats. Però és que els aldarulls fan visible el conflicte a París, a Santiago de Xile, a Beirut, a Hong Kong o El Alto, però no a Barcelona? Home, miri, doncs no. Els aldarulls també fan visible el conflicte català, i això és així hi estiguis d’acord o no. T’agradi Paluzie o no. És una pura descripció.
Al final, ha resultat que la independència de Catalunya se la creien més a Madrid que a Barcelona, tot i que els discursos públics eren just el contrari a Madrid i a Barcelona
De les paraules del Papa, per cert, se’n pot fer una segona lectura. S’ha fet befa de la frase “el món ens mira”. Molt gastada, és veritat. Però, home, es veu que, sí, el món ens mirava. Perquè tot un ministre d’Exteriors com José Manuel García-Margallo explica que ja el 2013 va dir a Benjamin Netanyahu, aleshores primer ministre d’Israel, que qualsevol complicitat amb Catalunya portaria al reconeixement de Palestina per part del gabinet de Mariano Rajoy Brey. Caram. Però és que la maquinària diplomàtica espanyola no ha parat, com hem anat sabent. I no ha parat ni amb la diplomàcia ni sense diplomàcia. Tant que ja és impossible saber quants favors deu el Regne de Felip VI i quants països tenen ganes de tornar-n’hi alguna.
Al final, també ho veiem amb la credibilitat ―o l’exageració― que es dona a la trama russa, ha resultat ―d’això ja en tenien altres pistes― que la independència de Catalunya se la creien més a Madrid que a Barcelona, tot i que els discursos públics eren just el contrari a Madrid i a Barcelona. Potser s’ho creien perquè si fos Madrid la que es volgués independitzar d’Espanya, ho faria sense manies, sense urnes i sense el mantra de l’imperi de la llei. Dic si Madrid, el Madrid del poder, es volgués independitzar... com si no ho hagués fet ja.