París va rebre Leo Messi amb cartells de “Leo, mi casa es tu casa”. Els francesos envegen el 10 al Barça (escric abans del partit i no sé si molt o poc aquest matí) encara que tinguin Neymar. I envejen el confinament a Madrid. Tot i que, per un mínim experiment empíric, diria que això del toc de queda a les 6 de la tarda a França és una mica de la senyoreta Pepis. Però el cas és que, una PCR, i tots de festa a Madrid. Districte Federal que s’ha singularitzat per fer front a la pandèmia amb la màxima expressió del liberalisme. El cas és que els francesos tenen coses a envejar als veïns del sud, però no precisament en matèria d’infraestructures, malgrat la febre de l’AVE, els aeroports i les autovies a Espanya. França, com la resta d’Europa central, va basar en seu desenvoluopament en unes vies de comunicació eficaces, ràpides i segures. Fins al punt que gràcies a les obres públiques i a la planificació estatal, uns grans canals uneixen els rius importants i pots travessar França en barco, de Marsella a París.

Hi ha hagut qui ha teoritzat que la pandèmia canviarà la nostra manera de pensar. Entre d’altres coses, sobre la crisi climàtica, perquè hem valorat la natura i el planeta en la seva justa mesura

El precedent és important per intentar entendre com es devia sentir Emmanuel Macron renunciant a construir un projecte que portava dècades de debat: l’aeroport de Notre-Dame-des-Landes. Resulta que el de Nantes té una sola pista i està massa a prop de la ciutat, així que les autoritats locals van projectar un gran aerodrom més allunyat, per conectar un País del Loira, al sud-oest, més aviat allunyat de les rutes europees. Els terrenys es van declarar zona de planificació prioritaria (ZAD en les sigles en francès) el 1974. Però quan el projecte es va reactivar als 2000, alguns habitants locals ho van convertir en un altra ZAD: zona a defensar. Van ocupar els terrenys i van acabar guanyant el 2018, quan Macron va renunciar. Hi ha un debat a tenir en compte i és que la majoria d’habitants de la zona volia l’aeroport, però han acabat guanyant els que han fet més soroll i estaven més sensibilitzats. Però n’hi ha un altre que hi va lligat. I que són dues visions de França i del món. Semblaria l’Estat republicà igualitari versus el mite d’Astèrix. Però… encara és vàlida la cultura que diu que el desenvolupament i el benestar van lligats a les infraestructures? O s’ha de tenir en compte la preservació de la natura i la sostenibilitat del planeta? I qui ha de fer canviar de mentalitat als governs i a l’opinió pública? I amb quins mètodes?

Hi ha hagut qui ha teoritzat que la pandèmia canviarà la nostra manera de pensar. Entre d’altres coses, sobre la crisi climàtica, perquè hem valorat la natura i el planeta en la seva justa mesura. Que viatjarem menys i menjarem diferent. Potser sí. Però quan un president socialista no té la iniciativa de demanar alliberar les patents de la vacuna o, vist com va anar el Nadal, hi ha polítics que ens parlen de salvar la Setmana Santa, és per arrencar a córrer. I pensar que aprendrem alguna cosa quan encara ens plantegem prendre decisions en funció del calendari lunar (Diumenge de Pasqua és el diumenge següent a la primera lluna plena que segueix l’equinocci de primavera a l’hemisferi nord) és francament naïf.