El catedràtic de la Universitat de Columbia Xavier Sala-i-Martin sempre explica que el millor exemple d’un pànic bancari el trobem a la pel·lícula Mary Poppins. La de Julie Andrews, feina per la qual, per cert, va guanyar un Oscar del qual no se sentia digna. El va guardar a les golfes, perquè es pensava que li havien donat com a benvinguda a Hollywood i no pel seu paper. Bé, és igual, perquè el que vull explicar tampoc ho protagonitza l’actriu britànica. La que ens serveix és l’escena en què el senyor Banks, interpretat per David Tomlinson, intenta impedir que el seu fill Michael (Matthew Garber) es gasti dos penics que ha estalviat, comprant menjar per als ocells. El senyor Banks obliga el nen a anar al banc a dipositar els diners i, allà, l’ancià Mr. Dawes (interpretat pel mateix Dick Van Dyke, que feia d’escura-xemeneies) li treu els dos penics de la mà. El nen reacciona cridant enfadat: “Torni'm els diners!” i és aleshores quan la resta de clients interpreten que el banc no té fons i tots corren a demanar retirar els seus estalvis. Hi ha un pànic bancari. El banc s’arruïna i tanca les portes.

Doncs bé, a mi em sembla que el que ha passat amb les empreses que, com fitxes de dòmino, s’han anat donant de baixa del Mobile per un risc sanitari inexistent ―segons totes les autoritats del ram― amb el coronavirus, és un cas de manual d’efecte Mary Poppins. I un cas clar que les flamants empreses tecnològiques es comporten de la mateixa manera que les altres, encara que uns anessin amb corbata i els d’ara amb patinet i la visera de la gorra al revés. És més, és la gran metàfora que demostra que els algoritmes no només són incapaços d’encertar els meus gustos musicals a l’Spotify, sinó que no sabran mai què és el sentit comú. O això, o és que els seus directius han vist Contagio més vegades que Mary Poppins. O potser, vet aquí un gat i vet aquí un gos, el que passa és que el MWC ha quedat al mig de la guerra tecnològica i comercial entre la Xina i els Estats Units. Ja l’any passat l’ambaixador de ciberseguretat de Donald Trump va venir a la Fira de Barcelona per reclamar a governs i tecnològiques que tallessin amb Huawei.

Les sis primeres setmanes del 2020 ja han servit per recordar-nos quins són els grans reptes que té el país al davant. I demostren que Catalunya, però especialment Barcelona, té tots els riscos d’una gran capital del món, però també tot el seu potencial

Sigui com sigui, i amb el Madrid mediàtic fregant-se les mans, Catalunya, i Barcelona en particular, tornen a viure incardinades a les grans crisis del segle XXI. Ja ho vam veure amb el canvi climàtic i el Gloria. Ho veiem amb el Mobile i el desplaçament del centre de gravetat econòmica. I ho hem vist ja abans amb la crisi de les democràcies liberals. Els efectes concrets del canvi climàtic es deuen purament a la situació geogràfica de Catalunya, tot i que diu molt de la planificació urbanística, per exemple. En el cas de l’economia, malgrat el caos d’aquests dies, demostra que el país està ben situat per al repte de la quarta revolució industrial. I d’aquí l’enveja de Madrid. I en el cas polític demostra, una vegada més, que els grans canvis de fons que es viuen a Europa tenen sempre en la història un reflex a Espanya que acostuma a començar per Catalunya. Les sis primeres setmanes del 2020 ja han servit per recordar-nos quins són els grans reptes que té el país al davant. I no són poca cosa. I demostren que Catalunya, però especialment Barcelona, té tots els riscos d’una gran capital del món, però també tot el seu potencial.

Aquesta podria ser la conclusió d’aquest article. Però és una altra. Sabeu com es va salvar l’euro en l’època de la gran crisi dels pànics bancaris? Amb unes paraules. Mario Draghi, president del BCE, va dir allò de “whatever it takes”. Que faria tot el que calgués per salvar l’euro. Potser John Hoffman, el senyor GSMA, hauria d’haver sortit a dir que faria el que calgués perquè el Mobile se celebrés. No hauria funcionat? Ara ja no ho sabrem.