Pasqual Maragall va ser el primer de veure-ho. No era nacionalista, però, com molts companys de viatge van fer després, segurament no hi va veure cap més opció. Va ser l’expresident de la Generalitat qui va escriure, a El País, Madrid se va. Era el 2001. Als inicis de la majoria absoluta de José María Aznar. El 2003, hi va tornar. Aleshores, el títol de l’article ja va ser Madrid se ha ido.

Madrid, entès com el Madrid del poder, se n’ha anat encara més. Madrid s’ha independitzat sense necessitat de fer cap proclama des de cap balcó. Madrid ho ha xuclat tot. Madrid ha xuclat Espanya amb una força centrípeta, que només resisteixen els bascos. I això, que ho veia Maragall sense ser nacionalista, que ho van veure els nacionalistes sense ser independentistes, ho veuen ja els qui no són ni regionalistes, potser ni provincialistes però que s’hi ha tornat. L’Espanya “vaciada” que ha descrit Sergio del Molino. Resultat? Terol Existeix. I els de Melilla no van entrar pels pèls. El resultat és el Congrés del “qué hay de lo mío”.

Aquesta és ara mateix la realitat espanyola. Ho hem tornat a veure amb les consultes del Rei. Una llarga desfilada de catalans ―i això que ERC i la CUP no hi han anat―, bascos, gallecs, càntabres, canaris, valencians i fins i tot madrilenys! Algú hauria de veure que això és un símptoma del Madrid km zero. I posar-hi remei. Algú hauria de veure que, si on no hi havia ni tan sols un regionalisme potent, la reacció ha estat l’articulació d’un regionalisme davant del greuge, on ja hi havia una llarga història nacional, la reacció podia ser perfectament ―ho va advertir algú poc sospitós com José Montilla― reivindicar la independència.

Els governs ja no els decidiran només els dits nacionalistes catalans i bascos, els decidiran també els regionalistes i els provincialistes. Més fragmentació. Més problemes de governabilitat

I això que, per tranquil·litzar els militars, la Transició va servir cafè a tothom, i a molts llocs d’Espanya es van trobar amb una autonomia que ni havien demanat, i es van haver d’inventar un himne i una bandera. Com tot a la vida, les coses tenen dues cares. Si no hi hagués hagut cafè per a tothom, potser a Catalunya no hauria perviscut el greuge. Però potser Madrid encara hauria buidat molt més Espanya.

El bipartit PSOE-PP va tenir una primera crisi amb Podemos. Una segona amb Ciutadans. I ara hi ha l’auge de Vox. Però els governs ja no els decidiran només els dits nacionalistes catalans i bascos, els decidiran també els regionalistes i els provincialistes. Més fragmentació. Més problemes de governabilitat, sí. Però no cal assenyalar les conseqüències, cal anar a les causes. I la causa és Madrid se ha ido. La causa és José María Aznar. La causa és el dumping fiscal davant l’infrafinançament català, valencià i balear (els Països Catalans, si ho volen). La causa és l’Espanya radial. La causa és l’existència, encara, de la Cort. El drama és que l’esquerra s’ha deixat prendre Madrid pel trifatxet de dretes. O Espanya plural o Espanya radial. De moment, Madrid no torna.

Però, compte, la ciutat gran es menja la petita. Madrid s’ho ha menjat tot, sí. Però també Barcelona ha operat d’aquesta manera. La vida ―no la població― de ciutats mitjanes de l’entorn de Barcelona s’ha anat apagant en molts aspectes, a mesura que han anat millorant les comunicacions amb la capital. Però també, paradoxalment, allà on les comunicacions són més precàries, el que s’ha buidat no és la vida, és la població. També hi ha una Catalunya buidada, convertida massa vegades en un simple decorat de luxe. També Barcelona és un gran centre radial de trens i autopistes, que genera aïllament, que fa que els joves de moltes comarques acabin marxant a estudiar o treballar a Barcelona i que el resultat sigui l’envelliment i el mal finançament, cosa que incrementa el cercle viciós de la Catalunya buida i buidada. Al final, també s’acabarà presentant a les eleccions Clariana de Cardener També Existeix.