D’algun lloc profund de l’inconscient, enterrada des de fa 20 anys, ha emergit per culpa de David Broncano Clavado en un bar. A La Resistencia van entrevistar el guitarrista de Maná, el que feia el riff inicial, després del qual ve “aquí me tiene bien clavado, soltando las penas en un bar, brindando por su amor, bebiendo tequila pa'olvidar y sacudirme así el dolor”. Culpa del desig insatisfet dels bars tancats, suposo que diria Freud. Que sí, que estan oberts al matí i al migdia. Però tots sabem que beure tequila per oblidar un amor, més aviat es fa de nit.

Que diferent seria la història de la música si el bitxo hagués estat entre nosaltres tota la vida. Va ser més visionari l’Albert Pla, que va situar la història d’El bar de la esquina en un “oscuro mediodía”. El problema és que follar sobre la taula del “bar que hace esquina con la calle mayor” quan una borrosa silueta es va convertir en princesa, estaria mal vist en temps de distància social. I ja no diguem convidar “a todo el mundo” a una copa per celebrar el casament oficiat pel cambrer allà mateix. Però, compte, els 15 dies de lluna de mel “encima de la mesa de ese bar y de esa calle” ja quadra més amb la quarantena i amb un bar tancat.

Potser no recordeu la data, però va ser el 12 de febrer del 2020 quan es va suspendre el Mobile World Congress. Va ser per culpa del que tothom deia que només era una grip. Bé, tothom, excepte Oriol Mitjà

Si ens haguessin dit com ens canviarien els costums sisplau per força, no ens ho hauríem cregut fa ara exactament un any. Potser no recordeu la data, però va ser el 12 de febrer del 2020 quan es va suspendre el Mobile World Congress. Va ser per culpa del que tothom deia que només era una grip. Bé, tothom, excepte Oriol Mitjà. Repassem-ho. El 10 de febrer, Oriol Mitjà fa un fil a Twitter on diu que cal ajornar el congrés perquè amb un sol cas hi hauria un 30% de possibilitats de generar un brot. Havien de venir 20.000 persones d’Àsia, 5.000 de les quals de la Xina. Amb tres casos, deia l’expert en salut pública, ja hi hauria un 50% de possibilitats d’un brot. I explicava una cosa que ara ja hem après. Que en un espai tancat i abarrotat, un virus respiratori es troba com a cal sogre. I acabava: el cost de renunciar al Mobile és inferior a haver de controlar una epidèmia. Com us quedeu?

O. M. veia el perill que també veien empreses com LG —que va ser la primera—, Ericsson, Sony o Amazon, que deien que no venien a Barcelona per preservar la salut dels seus empleats. En canvi, l’endemà, 11 de febrer, la consellera de Salut, Alba Vergés, deia a TV3: “No estem en una emergència sanitària per aconsellar cancel·lar el Mobile, tot el contrari. L’emergència està en una zona de la Xina”. Que és molt lluny, es veu. I el dia 12 de febrer, el ministre de Sanitat d’aleshores, un tal Salvador Illa, deia en una visita al Clínic: “Cap raó de salut pública ens aconsella prendre mesures addicionals respecte a cap esdeveniment previst a Barcelona, Catalunya o Espanya”. O. M. i LG sabien de què parlaven. Els polítics, no. Però són els que han agafat l’afició de dir a quina hora obren i tanquen els bars o si hem de viure a la comarca com els hobbits.

Ara Illa és candidat a presidir la Generalitat —gràcies a la seva provada capacitat per gestionar la salut pública— i abans del debat de TV3 va rebutjar fer-se cap prova de detecció de la Covid, com sí que van fer la resta de candidats, perquè “els protocols no ho aconsellen”. Vistos els precedents, ens quedem molt tranquils. Aquí només fan fora el pobre treballador de TVE que va escriure el rètol “Leonor se va de España, como su abuelo”. I això que no hi trobareu cap mentida.